El músic Leos Janácek (1854-1928) ho tenia tot en contra perquè la seva música i, molt en particular, les nou òperes que va compondre sortissin de les fronteres de la seva Moràvia nadiua. Va costar anys i tossuderies com les del director Charles Mackerras, però ho van fer, i avui són presents en el repertori dels grans teatres. Encara que una mica tard en relació a altres països, a Espanya s’està normalitzant la presència de l’obra teatral de Janácek. Amb un mes escàs de diferència, s’ha vist per primera vegada una òpera del compositor moravià a València i a Sevilla. El gener, a Les Arts, s’hi va representar Jenufa, la més interpretada arreu. Al febrer, al Teatro de la Maestranza que ja havia programat òperes del compositor, no s’hi havia vist mai aquell mateix drama rural. En ambdós casos, amb unes posades en escena i uns repartiments de molt nivell.

El primer desavantatge que tenien les òperes de Janácek per a travessar fronteres era la llengua en què estava escrit el llibret, el txec, una llengua més que difícil i poc o gens parlada fora del país, incomprensible en el 99 % dels teatres del món i també indesxifrable per a cantants que no fossin txecs. Però si això ja resultava reductiu, el compositor encara ho va embolicar més perquè, segons escriu Milan Kundera a Els testaments traïts (1992), Janácek va «descobrir» per a l’òpera un món nou, el món de la prosa, i «va perseguir el seu objectiu d’una manera particularment conseqüent» creant durant trenta anys, cinc obres majors: Jenufa (1904), Katia Kabanová (1921), La guineueta astuta (1924), El cas Makropoulos (1926), i De la casa dels morts (1928).

Kundera explica per què parla de «descobrir» un món nou, perquè, diu, la prosa no és tan sols una forma de discurs diferent del vers, és també «una cara de la realitat, la seva cara quotidiana, concreta, momentània, i situada a la banda contrària del mite». Així doncs, el compositor no només va anar contra la tradició de l’òpera, va anar «contra l’orientació dominant en l’òpera moderna».