Quan acaba la infància? Hi ha un dia exacte, un dia concret? En el meu cas sí, el 29 de juliol de 1975. Tenia 9 anys i els meus germans i jo ens disposàvem a anar al poble, com tots els estius. Caroi és una parròquia agresta i feréstega a les terres altes de Cotobade. En aquells temps a cada casa hi havia un estable amb vaques per munyir, ramats de cabres i ovelles de pastura, dies de sega, perdius al vol entre el sègol i truites per pescar deixant surar una llagosta sobre el corrent. Tot un màster de poble del qual presumíem a la ciutat al final de l’estiu.

Amb aquest estat d’ansietat previ al viatge al paleolític no es dorm bé. Gairebé amb un son prim, com en una nit de Reis, recordo haver sentit passos de matinada d’adults i veus baixes pel passadís. Després de les primeres llums soc el primer a aixecar-me i en entrar a la cuina començo a veure gent que no hauria de ser allí, i menys a aquesta hora. Era com un d’aquells somnis on es barregen personatges que no tenen res a veure entre si.

Davant de la finestra del menjador descobreixo el meu padrí, Darío, amb la mirada perduda, el gest seriós i el palmell de la mà pressionant la galta. Sostenint un telèfon de color vermell, la meva mare, nerviosa, tractava de contactar amb algú. Dos altres adults, amics del meu pare, entraven i sortien de la sala parlant entre ells amb el rostre preocupat. Només llavors vaig fixar-me en la meva àvia, la Nina, la mare del meu pare, abatuda sobre una butaca. Va ser la primera vegada que vaig veure plorar un adult, i això no s’oblida mai.

Truquen al timbre, venen més parents del meu pare, tots del poble. Després d’esmorzar ens recullen de pressa a totes les criatures i en dos cotxes ens porten fins a Caroi. No vam gosar preguntar res en tot el trajecte, però ens miràvem enarcant les celles, com si ens interroguéssim. Només faltava la meva germana gran, la Susana, d’intercanvi a Irlanda. A Caroi estaríem aïllats pràcticament fins que comencés l’escola. Allí, al poble, ens vam assabentar que aquella nit havien detingut el meu pare, el capità d’infanteria José Fortes Bouzán, per fundar juntament amb un grup d’oficials una cèl·lula clandestina per estendre a les casernes idees de democràcia entre els seus companys d’armes. Oficialment, s’havia convertit en un traïdor de l’exèrcit de Franco i, per tant, en un traïdor de la pàtria.

PUBLICITAT

El fill d’un traïdor

La casualitat va voler que per edat i sexe (jo era el més petit dels fills mascles del capità Fortes) fos l’únic que en aquell moment estigués cursant quart d’EGB en una escola per a fills d’oficials que depenia de l’Armada. A aquesta edat només volia ser militar, com el meu pare i com els pares dels meus amics, entrar a l’Acadèmia de Saragossa i estar tot el dia fent maniobres i engegant trets. Tot això es va esfumar també aquella matinada del 29 de juliol de 1975. No era probable que admetessin com a cadet el fill d’un traïdor.

Van ser anys durs, imagino que avui es qualificarien d’assetjament, però no em vaig acovardir mai, així que en més d’una ocasió vaig haver de treure els punys a passeig al pati de l’escola, en defensa de l’honor dels meus pares. A la meva mare també li va tocar fer el cor fort, va ser molt valenta en aquells temps, amb el meu pare a la presó i tirant endavant tota la seva nombrosa prole. Des de llavors no m’he emportat de tornada a casa cap hòstia que no em correspongués sense almenys retornar-la, una norma que els Fortes seguim al peu de la lletra.

Des de llavors no m’he emportat de tornada a casa cap hòstia que no em correspongués sense almenys retornar-la, una norma que els Fortes seguim al peu de la lletra.

Cada dia, al vespre, i en veu baixa, la meva germana Susana ens citava a la seva habitació per escoltar en secret una emissora de ràdio que després vaig saber que era d’ona curta o llarga, ja no ho recordo, però l’emissió de la qual anava i venia amb un so metàl·lic que a vegades es feia gairebé inaudible. També sintonitzava el servei exterior de la BBC. A Espanya estava gairebé prohibit parlar de la UMD a la premsa, almenys amb Franco viu o agonitzant. Retinc una expressió que no oblidaré mai. El locutor, amb cert accent estranger però en un espanyol correctíssim, va dir alguna cosa així com que «el vell vampir continua xuclant la sang dels espanyols». Fins i tot jo amb els meus nou anyets sabia qui era aquest vampir. Dos dies abans havien afusellat a Hoyo de Manzanares cinc joves acusats de terrorisme. A Hoyo de Manzanares també estava detingut el meu pare. Quan va arribar la notícia vaig veure plorar de nou la meva àvia.

Una revolució amb clavells

La meva germana era una mica més gran i ja sabia de què anava l’assumpte del meu pare, cosa que nosaltres només començàvem a intuir, perquè els primers dies ningú no ens en va parlar. Any i mig abans, l’abril del 74, ens havia comentat, també en veu baixa, alguna cosa d’una revolució amb clavells a Portugal i vam començar a corejar com en una clau secreta els lemes que arribaven de Lisboa des de l’Emissora Livre Portuguesa: Namais, un so, soldado pras colonias, i vam aprendre de memòria el Grandola Vila Morena i les cançons de Zeca Afonso i Mario Branco que emetien a tota hora.

A aquesta edat només volia ser militar, com el meu pare, entrar a l’Acadèmia de Saragossa i estar tot el dia fent maniobres i engegant trets.

Amb el temps m’assabentaria també que el meu pare, amb una tirada innegable a ficar-se en tota mena d’embolics, havia estat el primer oficial espanyol que molt clandestinament va contactar amb els oficials de l’MFA, el Moviment de les Forces Armades portugueses. Eren els audaços capitans comandats per Otelo, Vasco Lourenzo, Salgueiro Maia, Rosa Coutinho, Contreiras, Martíns Guerreiro i companyia, que sense disparar a penes un sol tret van acabar en 24 hores amb una dictadura encara més antiga que l’espanyola. A gairebé tots els vaig acabar coneixent personalment amb el pas dels anys.

Com una pel·lícula d’espies

Un d’ells va ser el capità Martelo. El 2015, amb motiu d’un homenatge a la UMD al Principat d’Astúries, tots dos es van tornar a retrobar quatre dècades més tard. Amb Martelo havia establert el primer contacte pocs dies després del 25 d’abril de 1974. Encara que per a qualsevol oficial espanyol el viatge a Portugal en aquella època estava absolutament prohibit, es va desplaçar de paisà i en el cotxe d’un amic fins a Porto. El seu Ford Taunnus de color vermell era molt poc discret.

En el lloc convingut van partir per la meitat un bitllet de 20 escuts. Una meitat se la va quedar Martelo i l’altra, el meu pare per donar-l’hi a l’oficial d’enllaç respectiu. La trobada es produiria setmanes després entre el secretari de la UMD, el capità d’enginyers Jesús Martín Consuegra, i un contacte civil portuguès. Quedarien a la plaça d’Espanya de Madrid, sota el monument al Quixot. Els dos havien de portar sota el braç un exemplar de Cambio 16 a tall de contrasenya per reconèixer-se, i després traurien les dues meitats del bitllet, que haurien de casar exactament. Era com una pel·lícula d’espies. Amb aquests mètodes no m’estranya que els acabessin enxampant.