Quan acaba la infància? Hi ha un dia exacte, un dia concret? En el meu cas sí, el 29 de juliol de 1975. Tenia 9 anys i els meus germans i jo ens disposàvem a anar al poble, com tots els estius. Caroi és una parròquia agresta i feréstega a les terres altes de Cotobade. En aquells temps a cada casa hi havia un estable amb vaques per munyir, ramats de cabres i ovelles de pastura, dies de sega, perdius al vol entre el sègol i truites per pescar deixant surar una llagosta sobre el corrent. Tot un màster de poble del qual presumíem a la ciutat al final de l’estiu.
Amb aquest estat d’ansietat previ al viatge al paleolític no es dorm bé. Gairebé amb un son prim, com en una nit de Reis, recordo haver sentit passos de matinada d’adults i veus baixes pel passadís. Després de les primeres llums soc el primer a aixecar-me i en entrar a la cuina començo a veure gent que no hauria de ser allí, i menys a aquesta hora. Era com un d’aquells somnis on es barregen personatges que no tenen res a veure entre si.
Davant de la finestra del menjador descobreixo el meu padrí, Darío, amb la mirada perduda, el gest seriós i el palmell de la mà pressionant la galta. Sostenint un telèfon de color vermell, la meva mare, nerviosa, tractava de contactar amb algú. Dos altres adults, amics del meu pare, entraven i sortien de la sala parlant entre ells amb el rostre preocupat. Només llavors vaig fixar-me en la meva àvia, la Nina, la mare del meu pare, abatuda sobre una butaca. Va ser la primera vegada que vaig veure plorar un adult, i això no s’oblida mai.
PUBLICITAT
Truquen al timbre, venen més parents del meu pare, tots del poble. Després d’esmorzar ens recullen de pressa a totes les criatures i en dos cotxes ens porten fins a Caroi. No vam gosar preguntar res en tot el trajecte, però ens miràvem enarcant les celles, com si ens interroguéssim. Només faltava la meva germana gran, la Susana, d’intercanvi a Irlanda. A Caroi estaríem aïllats pràcticament fins que comencés l’escola. Allí, al poble, ens vam assabentar que aquella nit havien detingut el meu pare, el capità d’infanteria José Fortes Bouzán, per fundar juntament amb un grup d’oficials una cèl·lula clandestina per estendre a les casernes idees de democràcia entre els seus companys d’armes. Oficialment, s’havia convertit en un traïdor de l’exèrcit de Franco i, per tant, en un traïdor de la pàtria.
