Friedrich Merz, el canceller impacient

Al cap de pocs minuts de saber-se guanyador de les eleccions federals alemanyes, quan ja era gairebé oficialment «canceller a l’espera», Friedrich Merz (Brilon, Renània del Nord-Westfàlia, 1955), líder dels democratacristians alemanys, va assenyalar que la prioritat principal del futur govern seria aconseguir la «independència» respecte als Estats Units. Per a tots els que coneixen Merz, les declaracions van ser una sorpresa, perquè si alguna cosa ha estat el nou canceller d’Alemanya durant tota la seva vida és atlantista, amb un fort vincle amb els Estats Units, un anglès gairebé impecable i un llarg historial de compromís amb la relació amb Washington, incloent-hi la presidència del grup Atlantik-Brücke d’amistat transatlàntica.

Les seves paraules diuen molt d’ell i de la seva capacitat de canviar de rumb si considera que és el que marquen els temps. Merz és un polític de sang calenta, molt conservador, europeista pragmàtic, radical a l’hora d’afrontar els problemes. Fins i tot els seus aliats l’identifiquen com algú impacient. Una impaciència que, a vegades, es tradueix en relliscades, en paraules gruixudes i errors com una casa. És també un polític amb una alta consideració de l’impacte que pot tenir en la història d’Alemanya. Els seus crítics veuen aquest tret com pura supèrbia, els seus defensors el ressalten com una mostra de personalitat decidida. A 69 anys, són molts els que creuen que Merz té pressa: sap que si vol deixar empremta ha d’actuar ràpidament. Després de més d’una dècada de segle de cancellers amb una aversió patològica al risc, ara Alemanya tindrà un polític que promet tot el contrari.

Eurodiputat entre 1989 i 1994

Des de Brussel·les s’observa Merz amb interès i esperança. Alemanya fa massa temps que és absent dels grans debats europeus i hi ha expectatives que Berlín torni a tenir una veu clara a la capital comunitària en un moment crucial per al futur de la Unió Europea. Però a la resta de la UE hi ha una tendència a il·lusionar-se amb el govern alemany següent que, gairebé sempre, el govern següent aconsegueix diluir en qüestió de mesos. Hi ha alguna cosa realment diferent aquest cop? Una persona que coneix bé el nou canceller explica que el fet que comencés la seva carrera política al Parlament Europeu és un element diferencial. Va ser eurodiputat entre 1989 i 1994, quan va aconseguir l’escó al Bundestag. Merz és un cas estranyíssim de líder europeu dels grans països occidentals que ha passat primer per l’Eurocambra.

A Brussel·les hi ha expectatives que Berlín torni a tenir una veu clara a la capital comunitària en un moment crucial per al futur de la Unió Europea.

«Es pot moure per Brussel·les sense Google Maps», explica un membre de la CDU que considera que aquesta anècdota és una mostra que Merz és un bon coneixedor de la capital comunitària, de les seves lògiques internes, el seu llenguatge i la seva manera de pensar. L’esperança és que tot això es tradueixi en una Alemanya amb una política europea més creïble i decidida. Un autèntic Europawende, un gir europeu a Berlín. En l’ADN polític alemany hi ha el projecte postnacional europeu. Però contínuament confon el seu interès amb l’europeu. Berlín és una capital amb un trastorn dissociatiu de la identitat, capaç d’arrossegar tota Europa a una recepta totalment equivocada, convençuda que fa el millor per a tot el continent únicament perquè és el millor per a Alemanya. I sí, Merz és un polític proeuropeu, però ha demostrat que pateix el mateix trastorn.

De jove promesa a víctima de Merkel

Merz ha estat sempre vinculat a la política. De família benestant, a 17 anys s’uneix a les joventuts de la CDU, les Junge Union, i comença la carrera de Dret. El 1989, sota el lema «Pels interessos d’Alemanya a Europa», va ser elegit eurodiputat. En acabar l’etapa entre Brussel·les i Estrasburg va obtenir un escó al Bundestag. La seva primera legislatura al Parlament alemany va ser la d’una jove estrella del partit sota la protecció de Wolfgang Schäuble, home de confiança de Kohl i ara líder de la CDU i de l’oposició. Merz era el més semblant que hi podia haver a un delfí.

«Es pot moure per Brussel·les sense Google Maps», explica un membre de la CDU, donant entenent que Merz és un bon coneixedor de la capital comunitària.

El seu mentor va acabar caient amb l’escàndol de les donacions al partit, i es va obrir una etapa de lluita interna. Merz, la jove promesa, hereu de Schäuble, va romandre al capdavant del partit al Bundestag a partir de l’any 2000, mentre Merkel, que des del 1998 era secretària general, es va convertir en líder de la CDU. La jove física de l’Est tenia un avantatge clar: no tenia lligams amb gairebé ningú en un moment en què calia trencar amb el passat per eliminar vincles amb l’escàndol. La futura cancellera va fer una pinça al costat del líder del partit germà de la CDU a Baviera, la CSU, el molt popular Edmund Stoiber. Ell va ser candidat a la cancelleria, ella va laminar Merz i va romandre al capdavant del grup al Bundestag. Stoiber va perdre les eleccions i Merkel es va quedar com a peça clau. Joc i set.

Merkel es va convertir en cancellera el 2005 i va portar la CDU/CSU cap a una visió més centrista. Aquell mateix any, Merz va ser acceptat en un club creat el 1979 per un grup de joves acomodats, catòlics i molt conservadors, durant un vol entre Caracas i Santiago de Xile, el conegut com a Pacte Andí, unint-se així a un grup d’homes que, des de dins del partit, s’oposaven a la visió de Merkel, una camarilla de resistència interna. El 2007, Merz va anunciar que no lluitaria per mantenir l’escó. La cancellera havia guanyat. Joc, set, partit. Michael Spreng, assessor de Stoiber, recordava en aquells anys de lluita de poder entre Merkel i Merz, que ell era un home «talentós, però arrogant i vanitós, que va subestimar una dona astuta, decidida i sense pretensions», com recollia Der Spiegel el febrer del 2007.

La travessia del desert

A Merz no li va costar trobar la sortida del Bundestag. Perquè va continuar mantenint l’activitat com a advocat durant l’etapa com a diputat, incloent-hi la representació d’empreses. Per això a ningú li va estranyar que així que va sortir del Parlament ingressés al consell d’administració d’una filial del banc HSBC a Alemanya. En aquests anys ha format part dels consells d’administració d’empreses com l’asseguradora AXA o el banc Commerzbank, però també, per exemple, de l’equip de futbol Borussia Dortmund. El 2016 es va convertir en la peça clau del fons d’inversió BlackRock a Alemanya, un càrrec que va ocupar fins al 2020.

Per sobre de tota la resta, una etiqueta a la qual es recorre habitualment en parlar de Merz és la de «pro-empresa». Reduir burocràcia i simplificar la vida a les companyies, aquests seran dos dels eixos. Merz, casat i amb tres fills, es considera de «classe mitjana alta» i, com tants altres alemanys, té una relació complexa amb els diners. Perquè els diners i la moral estan estretament vinculats. La realitat és que el líder de la CDU està lluny de ser de classe mitjana. El 2022 va arribar a les noces d’un ministre pilotant el seu propi avió, acompanyat de la seva esposa. La realitat és que Merz admet ser milionari. Però a Alemanya, especialment en la política, ser de «classe mitjana alta» és una qüestió d’actitud, no d’ingressos.

La realitat és que el líder de la CDU està lluny de ser de classe mitjana. El 2022 va arribar a les noces d’un ministre pilotant el seu propi avió, acompanyat de la seva esposa.

En aquells anys Merz va seguir en els ambients polítics, però des de fora. I des d’aquí es va oposar a la decisió de Merkel de permetre l’entrada de milions de sol·licitants d’asil durant la crisi migratòria. El 2018, quan la cancellera va anunciar que la seva etapa al capdavant de la CDU s’acabava, Merz va tractar de concloure la seva particular travessia del desert, i es va presentar a les primàries, en les quals va ser derrotat per la mínima per la successora designada per la cancellera, la seva ministra de Defensa, Annegret Kramp-Karrenbauer. Quan aquesta va dimitir, el 2020, Merz va tornar a optar pel lloc, però va ser derrotat de nou per l’ala moderada-centrista de la CDU, que en segona volta va donar suport a Armin Laschet.

En les eleccions federals del 2021, ja sense Merkel liderant el partit, Merz es va presentar al Bundestag, va obtenir l’escó i va esperar que el cadàver de Laschet passés per la seva porta després de la derrota enfront dels socialdemòcrates de l’SPD. El gener del 2022 Merz va concloure la seva travessia del desert: va ser elegit president de la CDU i es va convertir en líder de l’oposició. Vint anys després, tornava a estar en la línia de successió.

Ara, el partit, i tot el país, gira a poc a poc l’esquena a Merkel. Joc, set, partit. Aquesta vegada per a Merz. El consens ha canviat de costat. Molts critiquen avui la decisió de la cancellera respecte a la crisi migratòria i són durs amb el seu llegat en política exterior. Els nois conservadors del Pacte Andí estan ara al comandament, i amb això el partit ha girat cap a la dreta. Ja al capdavant de la CDU el 2022, amb un govern molt impopular, un canceller erràtic i un entorn econòmic molt desfavorable per a Alemanya, Merz solament va haver de deixar passar el temps. L’Executiu va acabar col·lapsant i en les eleccions federals del 23 de febrer del 2025 la CDU/CSU va guanyar els comicis. Merz es va convertir en «canceller a l’espera».

Impulsiu i emocional

Merz arriba a la cancelleria sense experiència en cap càrrec de govern, ni a escala local, ni regional, ni federal, amb una popularitat molt baixa i amb més resistència interna de l’esperada a la CDU, on alguns càrrecs intermedis no confien que el democratacristià tingui èxit. Com a canceller, les seves qualitats personals quedaran encara més a la vista. Un líder decidit, però també una persona impulsiva i emocional, com va demostrar el seu acostament al partit d’extrema dreta AfD just abans de les eleccions federals. Part del seu repte consisteix precisament a gestionar la relació amb aquest partit. Un dels defensors de la tesi que cal anar derrocant el tallafoc contra AfD és Jens Spahn, una persona de la qual molts desconfien dins de la CDU, tal com li han comunicat a Merz. Fins i tot així, ell ha decidit nomenar-lo cap del partit al Bundestag, desoint el cercle pròxim.

Els errors habituals de Merz, que quan parla de política utilitza molts termes relacionats amb el joc o les apostes, li poden sortir molt més cars estant al govern. Des que es va situar al capdavant de la CDU ha comès errors de gruix, com parlar dels refugiats ucraïnesos com a «turistes» de l’ajuda social. Si hi ha un moment en què el conservador es mostra nerviós és quan es troba a la defensiva. Aquests anys a l’oposició han consistit a anar a l’ofensiva contra un Executiu acorralat, lent i maldestre. Ara li toca a ell ser a l’altre costat.