Una tarda de l’hivern de 2001, pocs mesos després que esclatés la segona Intifada, un assessor polític que va assistir a les negociacions de Camp David de juliol de 2000, va reconèixer que el president de l’Autoritat Nacional Palestina, Yasser Arafat, no podia acceptar les condicions d’Israel, que tenien el suport dels Estats Units, per signar un acord definitiu que permetés la creació de l’Estat palestí a Cisjordània i la Franja de Gaza. Poc abans, el desembre de 2000, durant una estada a Israel, un general del Tsahal ens va garantir a un grup de periodistes que s’havia ofert a Arafat la instal·lació a Jerusalem Est d’una oficina de representació de la presidència de Palestina. L’esmentat assessor va negar que Israel hagués fet tal oferiment i com tantes altres coses a l’ensangonat i centenari conflicte àrab-israelià –amb més precisió, palestí-israelià– no hi ha manera de treure l’aigua clara de quina va ser l’oferta.

És, però, inevitable pensar que el general, un home decidit i enèrgic, va intentar edulcorar la realitat d’aleshores. I si és relativament fàcil arribar a aquesta conclusió és perquè hi ha massa precedents, massa frases que indueixen a fer-ho. Per exemple, aquesta atribuïda a David Ben-Gurion, de l’any 1937: «Hem d’expulsar els palestins i ocupar el seu lloc». O aquesta altra, tan categòrica, del polític Shlomo Lavi: «L’expulsió dels palestins és el més just, moral i correcte». O la de Golda Meir, de l’any 1969, més que sorprenent: «Com ens poden demanar que ens retirem dels territoris ocupats si allà no hi viu ningú?» Aquesta música de fons forma part de l’empremta fundacional d’Israel, explica quins van ser els fonaments de la Nakba (catàstrofe) –l’expulsió de casa seva de més de 700.000 palestins durant el període 1948-1949– i com avui la guerra de Gaza té molts dels trets d’una guerra d’extermini i potser d’una segona Nakba.

El mes de març de 2002, el professor Edward W. Said, va publicar a diferents mitjans –a Espanya a El País–, un article titulat «Quin és el preu d’Oslo?» «El poble palestí està pagant el pesat i excessiu preu d’Oslo, que després de deu anys de negociacions el va deixar amb fragments de terra sense cohesió ni continuïtat, unes institucions de seguretat concebudes per assegurar la seva submissió a Israel, i una vida que l’empobria perquè l’Estat jueu pogués florir i prosperar», va escriure Said. Ara es pot dir que aquell empobriment, la primera conseqüència del qual és la sensació arrelada en la comunitat palestina que el seu futur és no tenir futur, ha estat el ressort que ha fet créixer Hamàs, que ha desacreditat l’Autoritat Palestina que presideix Mahmud Abbas, instal·lada en la ineficàcia, i que ha desfermat una matança sense topalls després de l’atac terrorista de Hamàs del 7 d’octubre.

En aquesta degradació del que s’esperava dels acords d’Oslo la figura central ha estat el primer ministre Benjamin Netanyahu, un polític sense escrúpols que des que va formar el seu primer Govern el 1996 no ha deixat de posar pals a les rodes a l’aplicació del tractat de 1993. Amb la inestimable col·laboració, val a dir, de governants com Ariel Sharon, que van fer el que va estar a les seves mans per afavorir el creixement de Hamàs i debilitar el lideratge d’Arafat. L’operació va dividir la societat palestina, més alineada amb l’OLP a Cisjordània i més favorable a les faccions més radicals a Gaza; una divisió que van consagrar les eleccions de 2006, quan la victòria a la Franja va ser per a Hamàs. És quedar-se curt dir que aquesta fractura va contribuir a erosionar «l’esperit de pau i reconciliació mútua [d’israelians i palestins], pedra angular de la cooperació en seguretat», com ha explicat diferents vegades el professor Yezid Sayigh, exnegociador palestí.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

 

Hamàs no surt del no-res

Es pot dir que el creixement de Hamàs ha estat per a Israel un instrument per minar la cohesió palestina i, al mateix temps, ha servit per tenir enfront un adversari necessari per justificar les polítiques d’expansió a Cisjordània –més de 600.000 colons– i mantenir sense grans dissidències l’esperit militarista de la societat israeliana, tan del gust de Netanyahu i de l’extrema dreta governant. És clar que la contrapartida ha estat la capacitat de Hamàs de captar voluntats sense gaires esforços arran de successives operacions militars israelianes a sang i foc a la Franja. Com ha dit a l’ONU l’exprimer ministre francès Dominique de Villepin, «per cada bomba sobre una ambulància a Gaza neixen desenes de terroristes»; com ha resumit António Guterres, Hamàs no surt del no-res.

El 2002 la Lliga Àrab es va declarar disposada a la normalització de relacions amb Israel a canvi de la creació de l’Estat palestí.

Passa, però, que la responsabilitat àrab en el desbocament del conflicte no és menor. En aplicació d’una realpolitik més indefensable que mai, induïts a fer-ho per l’Aràbia Saudita, els socis de la Lliga Àrab han procurat que el greuge palestí afecti cada cop menys les seves relacions amb els Estats Units i amb Israel, de manera que el conflicte fos més –sigui més– palestí-israelià que àrab-israelià. Afavorit aquest allunyament de la crisi per la política ad hoc de Donald Trump, que va aconseguir que els Emirats Àrabs, Qatar, el Marroc i el Sudan reconeguessin Israel. Afavorit encara més per l’operació, ara estroncada, perquè Aràbia Saudita i Israel intercanviessin ambaixadors. Més afavorit, per si en quedava algun dubte, amb l’establiment de relacions entre la teocràcia saudita i l’Iran mitjançant la diplomàcia xinesa.

De fet, la darrera vegada que el món àrab es va comprometre de debò amb la causa palestina va ser el març de 2002 amb el que es va conèixer com la iniciativa saudita: la Lliga Àrab es va declarar disposada a la normalització de relacions amb Israel a canvi de la creació de l’Estat palestí. Va ser la mise à jour de la solució dels dos estats (Hubert Védrine). Ariel Sharon va qualificar l’oferta de «conspiració àrab», la invasió de l’Iraq i les seves conseqüències van desviar l’atenció cap altres fronts, i la renovació de l’oferta el 2007 i el 2017 no va ser gaire més que simbòlica. Les primaveres àrabs van alarmar els establishments entre moltíssimes altres raons perquè els promotors de l’esclat popular van incloure el greuge palestí en els seus programes entre reformistes i revolucionaris, les primaveres van llanguir o van desembocar en repressió (Egipte) i guerres civils (Líbia, Síria, el Iemen), i una vegada més el dossier palestí va deixar de ser una prioritat.

 

Estratègia de l’oblit

L’experiència dels darrers anys demostra, però, que aquesta estratègia de l’oblit –l’expressió és d’Edward W. Said– atorga una periòdica capacitat de contaminació d’altres conflictes a la regió, si més no de mobilització en moments concrets. El contagi desfermat per la guerra de Gaza n’és un exemple palès: la frontera nord d’Israel torna a ser un focus d’inestabilitat –Hezbollah té una estructura militar que l’any 2006 va ser capaç de parar l’Exèrcit d’Israel–; els pogroms dels colons, ajudats pel Tsahal, contra enclavaments palestins han agreujat la sensació que l’extrema dreta treballa a tota màquina per annexionar-se el territori; l’Iran és un actor a distància d’importància capital perquè nodreix de recursos a Hamas, Hezbollah i al Govern houthi del Iemen. Per no parlar de l’aprofitament en benefici propi que Rússia i la Xina poden fer de la crisi.

La interpretació que de tot això fan els Estats Units i la Unió Europea porta inexorablement a un aprofundiment de la línia de fractura entre Occident i l’anomenat Sud Global. Els analistes del CIDOB Moussa Bourekba i Francis Ghilès fan referència al discurs que arriba d’aquest món emergent: «Israel es comporta com un Estat colonial en una època suposadament postcolonial i no actua aïlladament, sinó amb el beneplàcit dels antics imperis colonials.» En aquest Sud Global, un espai on la Xina té poder de convocatòria, sorprèn enormement la determinació occidental per parar Rússia a Ucraïna i la invocació en primera instància i per sobre de tot del dret d’Israel a defensar-se, infligint un càstig col·lectiu a la societat palestina. Com és possible que se’ns acusi de poca determinació a l’hora de condemnar Rússia i ara les potències occidentals es comportin com es comporten a la guerra de Gaza?, es pregunten al Sud Global. Com és possible que la majoria es limiti a invocar el dret internacional humanitari i no faci res per aconseguir un alto el foc, amenaçant si cal a Israel amb algun tipus de sancions?, es continuen preguntant.

 

‘Realpolitik’ sense reserves

Cap resposta no pot ser clara i convincent perquè, com en el cas del comportament dels estats àrabs, tot obeeix a l’aplicació sense reserves de la realpolitik, tan sovint aliena a la moral i als grans principis del dret internacional. No hi ha arguments per justificar la carnisseria sense enrojolar-se, sense arribar a la conclusió que el Govern israelià s’ha deslegitimat davant l’aldea global com no ho havia fet mai, ha empastifat per molt temps la imatge que projecta Israel al món. «El que potser ha canviat és la comprensió nítida que probablement no tindrem mai una pau decent, profunda i viable», opina l’escriptor jueu David Grossman, corprès per la matança, primer la de Hamas i després la de l’exèrcit del seu país. No queden escletxes per restablir l’equilibri; la sensació de neteja ètnica ha ocupat l’escenari i aquest estat d’ànim justifica la temença que el futur pot ser d’un negre encara més intens.

No hi ha arguments per justificar la carnisseria sense arribar a la conclusió que el Govern israelià s’ha deslegitimat davant l’aldea global com no ho havia fet mai.

L’historiador israelià Ilan Pappé, professor a la Universitat d’Exeter, va resumir el perquè de tot plegat al seu llibre de 2006 The ethnic cleansing of Palestine: «Mentre Israel no reconegui el paper central que ha tingut i continua tenint a l’espoli del poble palestí, i accepti les conseqüències que implica aquest reconeixement de la neteja ètnica, tots els intents de resoldre el conflicte estan condemnats al fracàs.» És irreal pensar que algú avui, dins l’estructura de poder d’Israel, estigui en condicions de fer aquest pas perquè el projecte mig escrit mig no escrit de la gran majoria de forces representades al Knesset és, purament i simplement, arxivar la hipòtesi dels dos estats, consumar l’annexió dels territoris palestins i consagrar l’existència de ciutadans de primera i de segona, una reedició de l’apartheid. De fet, el mur que delimita Cisjordània des de fa anys i el bloqueig de Gaza són un avançament del que la dreta i el sionisme confessional tenen al cap. Un programa ideal per tal que Hamas, la Jihad Islàmica i altres plataformes d’un radicalisme extrem, partidàries de l’acció directa, segueixin captant l’atenció d’una societat sense esperança.

Un dia de fa anys, en un poblet prop de Beit Jala (Cisjordània), un camperol palestí propietari d’un ramat de bens i unes quantes oliveres, va reduir el seu únic anhel de futur a deixar als seus fills i nets aquell modest patrimoni. És difícil que ho pugui fer si algú no para la lògica de la guerra, la política d’ocupació i de terra cremada. Vet aquí el que està passant.