La memòria tria, esborra, subratlla, estableix proximitats i distàncies, il·lumina o obscureix. Ho fa d’una manera aleatòria o potser —qui sap— amb una seva lògica inconscient. El primer que em va venir al cap quan els amics de política&prosa em van demanar un article sobre Jaume Viladoms (1913-1976), el «mestre d’obrers» que ha deixat una petja tan perdurable a la seva ciutat, Sabadell, i entre els socialistes de Catalunya, va ser una petita història que aparentment no tenia cap relació amb ell.

És una història que el poeta i crític Josep Palau i Fabre va recordar en una entrevista que li feu Eva Piquer, i que aquesta reproduí en un aplec de catorze reflexions de l’escriptor que, en ocasió del centenari de la seva naixença, va publicar el digital Catorze. Deia així Palau i Fabre:

«Un dia de 1935, quan tenia divuit anys em van quedar gravades unes paraules d’Andreu Nin en referència a l’obra L’inútil combat, de Sebastià Juan Arbó. Nin va dir que prohibiria aquest llibre només pel títol, perquè no hi ha cap combat inútil. Aleshores vaig trobar que era una afirmació exagerada, però la lliçó l’he tinguda sempre present. És ben cert: no hi ha combats inútils.»

Que aquesta reflexió («no hi ha cap combat inútil») de ressonàncies camusianes fos feta el 1935 per Nin a un jove de divuit anys és un fet que colpeix i impressiona. Dos anys després, Andreu Nin va de ser assassinat per l’estalinisme, després dels Fets de Maig de 1937. Aparentment, va perdre el seu combat.

Hi ha o no hi ha combats inútils? Plantejar-ho així seria córrer el risc d’una reducció a l’absurd. Em sembla que allò que l’Andreu Nin va dir al poeta adolescent és, tant si es perden com si es guanyen, tots els combats són útils perquè subministren lliçons; i que sovint es pot aprendre més dels combats que es perden que no pas dels que es guanyen.

El meu automatisme mental entre les figures de Jaume Viladoms i d’Andreu Nin s’explica per raons senzilles. D’una banda, Viladoms va ser militant del Bloc Obrer i Camperol i del POUM, que van tenir Nin com un dels seus principals dirigents. De l’altra, tant Nin (i Maurín) com Viladoms havien estat mestres. Un tercer tret els unia: havien perdut, aparentment, els combats que havien compartit.

PUBLICITAT
Advertisement

Quan el 1948, i amb un impuls definitiu el 1954, Jaume Viladoms va començar a fer rutllar l’acadèmia Delta de Sabadell («Can Viladoms» durant molts anys, i ara Centre Educatiu Jaume Viladoms, celebrant el seu 70è aniversari), de combats perduts en podia triar amb escreix. De fet, duia una llarga cadena de derrotes lligada al peu.

Havia perdut una revolució i una guerra. El seu partit, el POUM, havia estat implacablement reprimit pel franquisme i difamat i perseguit per l’estalinisme. Havia passat per l’exili, per la presó. L’intent de represa, a partir de les lliçons de la derrota (va ser un dels fundadors del Moviment Socialista de Catalunya, el 1945, i al cobert de casa seva, a la tardor de 1948, s’hi celebrà el segon congrés del MSC) havia estat replicat amb una nova detenció que l’havia retornat a la presó. No en parlava gaire. En un poema que li dedicà Marta Pessarrodona el 1967, aquesta li donà les gràcies «perquè no expliqueu els contes de l’estossinada per a fer-nos por».

Però les estossinades del franquisme havien estat terribles, i la de l’estalinisme particularment tràgica: no significà sols l’assassinat de Nin, sinó el de més companys, socialistes revolucionaris, trotskistes, anarquistes, del nostre país o vinguts de fora a combatre contra Franco, com Kurt Landau, Erwin Wolf, Mark Rein, Bob Smillie, Hans Freund, o Camilo Berneri. Els records devien pesar molt en un home que el seu fill ha definit com «un romàntic de la democràcia i del socialisme».

 

El Sabadell de Viladoms

Cal imaginar què era el Sabadell dels anys quaranta i cinquanta del segle passat, i comparar-lo amb el que havia estat durant els anys de la infància i la joventut de Viladoms. Quan J. M. Marcet, l’empresari primoriverista, lligaire i finalment franquista que fou alcalde de la ciutat durant vint anys, de 1940 a 1960, hi entrà amb les tropes de Franco, va escriure a les seves memòries: «La ciudad tenía un aspecto fantasmal, parecia muerta, deshabitada. Ni una alma en las calles, puertas y ventanas cerradas a piedra y lodo.» Però abans Sabadell havia estat tot el contrari: una ciutat d’un dinamisme extraordinari que bullia socialment, culturalment, políticament. Descrita com la Manchester catalana, havia conegut una gran concentració de treballadors des de les últimes dècades del segle XIX, amb un densíssim i ric entramat d’associacionisme obrer, primer republicà, federalista, anarquista; després progressivament socialista i comunista.

Als catorze anys, quan ja treballava d’aprenent de fresador, ja havia començat a estudiar l’esperanto, la llengua universal que li permetria tenir amics a totes les contrades.

Viladoms, que era fill de serraller (el seu pare era afiliat del Cercle Republicà Federal, pimargallià), va néixer i es feu jove en un món obrer intensament optimista i idealista. Als catorze anys, quan ja treballava d’aprenent de fresador, ja havia començat a estudiar l’esperanto, la llengua universal que li permetria tenir amics a totes les contrades i contribuir amb ells a la pau entre els pobles.  Aquell món del Viladoms jove, malgrat les divisions i disputes (típiques d’un país que, per a bé i per a mal, tenim per lema el «tants caps, tants barrets»), es mantenia fortament cohesionat per unes aspiracions compartides d’emancipació social, cultural i política. Es caracteritzava, a més, per un peculiar i potent perfil llibertari i per unes maneres de fer sempre igualitàries i antiautoritàries. Aquest tarannà, Viladoms el va mamar de petit i el caracteritzà sempre.

El 1939, tot allò havia quedat aparentment anorreat pel franquisme, després d’una guerra de tres anys, seguida d’afusellaments, de presons, d’exilis, d’una cruel repressió policial i d’una censura implacable. Afegim-hi, per entendre com era el Sabadell de l’època, la fèrula d’un franquisme que havia proscrit totalment l’ús del català a l’escola, a l’àmbit administratiu i als mitjans de comunicació. Fins i tot l’alcalde Marcet no s’estigué de denunciar, a les seves memòries, la catalanofòbia de la dictadura, narrant la bronca monumental que va rebre d’un ministre de Franco, indignat amb els industrials de la ciutat: «¡Si los rojos os arruinaron, yo lo haré por segunda vez!»

Sense deixar en cap moment la seva militància en el MSC, el Viladoms obrer, sindicalista i socialista, va deixar la fàbrica i es va fer mestre a ple temps.

Però de manera poc visible les coses es movien, i en la dècada dels cinquanta ho feren de pressa. Sabadell deixava enrere l’autarquia econòmica de la postguerra, reprenia el creixement industrial i demogràfic, recuperava el pols cívic. Les fàbriques, sobretot del tèxtil, es posaven a funcionar amb nova empenta, i atreien un volum massiu d’immigració procedent d’Andalusia, Múrcia, Extremadura, Castella. La ciutat, que oficialment tenia 59.494 habitants el 1950, arribà als 105.152 el 1960; un augment del 70 % en una dècada. Creixien els barris de la perifèria, sovint basats en l’autoconstrucció, sense asfaltar ni clavegueram ni serveis bàsics. Nous moviments veïnals, culturals, sindicals i polítics començaven a fer les seves primeres passes.

És en aquell context contradictori, de forts elements opressius i retardataris però també   de noves dinàmiques econòmiques, socials i generacionals, que Jaume Viladoms trobà el seu camí i començà el seu nou combat, en el camp de l’ensenyança professional i ciutadana, amb la voluntat de contribuir a formar noves generacions d’obrers i tècnics, amb bons coneixements i consciència de classe. Sense deixar en cap moment la seva militància en el MSC, el Viladoms obrer, sindicalista i socialista, va deixar la fàbrica i es va fer mestre a ple temps. Excel·lí durant dècades en la seva acció educativa. Aquest combat, Viladoms el guanyà.

 

La bellesa del saber

Em sembla que Jaume Viladoms hauria pogut fer seves, perfectament, les paraules amb què Pau Vila explicà com havia passat d’obrer tipògraf a convertir-se en mestre i geògraf eminent: «Portava en mi aquella idealitat jovenívola de les generacions d’aleshores: de renovació dels homes i dels pobles. Somniava i bastia, ingènuament, com faria l’educació dels nostres fills per preparar-los per a un viure millor».

PUBLICITAT
Barcelona Districte 4.0. Anticipem el què, el com i l'on de la reinvenció

No és balder recordar que Andreu Nin, que havia estudiat magisteri, va ser durant alguns anys mestre a l’escola que dirigia Pau Vila. De la mateixa manera que Nin denunciava l’«enervant academicisme» que atrofiava les intel·ligències i la rigidesa de l’ensenyament oficial, Pau Vila advocava per un ensenyament que tingués «com a mestre el noi».

Viladoms es va moure en aquells paràmetres d’educació en llibertat que ni de broma es podrien equiparar a la laxa permissivitat d’un campi qui pugui a l’escola. No es tractava de consentir alumnes amb el rei al cos, sinó d’equilibrar una gramàtica de l’autonomia personal amb el deure i l’exigència envers un mateix i els altres. Es tractava d’estimular el gust del treball ben fet i de l’esforç pel coneixement aprofundit i exacte de les coses; fins i tot, per usar unes belles paraules de Teresa Rebull en record de Viladoms, de gaudir de «la bellesa del saber, la sensualitat de la intel·ligència».

L’educació, el treball ben fet, l’emancipació, la llibertat, eren per Jaume Viladoms uns ideals estretament connectats, pràcticament sinònims. La passió per la cultura era un tret distintiu d’aquell autodidacta. Amb un punt d’autoironia, Viladoms es presentava com un mestre «de matemàtiques i de marxisme», i recordo que li responíem «I mestre de música», no sols perquè en el món de la clandestinitat els del MSC érem coneguts com «els músics», sinó perquè sabíem que, com molts altres poumistes, Viladoms era des de jove un melòman apassionat, devot del Pau Casals que el 1925 havia creat l’Associació Obrera de Concerts.

Successives generacions de joves de Sabadell i del Vallès van trobar a l’escola de Viladoms, durant el franquisme, un refugi contra «l’absurd, la hipocresia, la negror, l’absolutisme», per dir-ho amb els mots de Teresa Rebull. No hi van ser adoctrinats, perquè el proselitisme que s’hi practicava no era de partit. Com va escriure Joan Marcet en el perfil biogràfic que feu de Viladoms, «quan els xicots que assisteixen a les seves classes i a la resta d’activitats li mostren inquietuds polítiques, ell els aconsella i orienta, els adverteix dels riscos i a la vegada els anima, però mai els proposa militar en una o altra formació política, ni tan sols la seva que continuà essent el MSC». El seu era un proselitisme del coneixement i de la cultura, de la consciència de classe, del compromís ciutadà.

 

Aprendre dels combats de la història

Jaume Viladoms no va arribar a veure la recuperació de la democràcia. Amb mala salut, va assistir a la presentació de l’Assemblea de Catalunya a Sabadell, al Teatre de la Faràndula, i comentà que després d’una «frustració de quasi quaranta anys» havia tingut de nou la «impressió de respirar llibertat». Però va morir poc després, el 16 d’octubre de 1976.

Al cap d’una setmana, el 23 d’octubre de 1976, els socialistes de Sabadell van celebrar el seu primer míting al Pavelló d’Esports, ple a vessar. Hi parlaren Juan Alamillo, Maria Ramoneda, Ramon Puiggròs, David Pérez, Manuel Garriga i Joan Reventós. Era prevista la intervenció de Viladoms, però el destí decidí altrament. Una gran fotografia seva va  presidir l’acte, i els milers d’assistents guardaren un minut de silenci recordant-lo, amb el puny alçat.

Ben mirat, la gran lliçó de Viladoms és una lliçó d’esperança, i avui és més vigent i necessària que mai. No s’ha de confondre l’esperança amb l’ingenu optimisme dels il·luminats i dels il·lusos, que tants errors han causat i poden tornar a causar. Gramsci deia que «la il·lusió és la mala herba més tenaç de la consciència col·lectiva: la història ensenya, però no té alumnes». Però aquesta reflexió, que és amarga, no és una fatalitat ineluctable. Es pot aprendre i cal aprendre dels combats de la història.

La desesperança, si serveix d’excusa per a la passivitat individual, per a la inhibició social i política, es converteix de fet en còmplice de la barbàrie i de la injustícia.

De fet, tant la desesperança sistemàtica com l’optimisme indocumentat comparteixen l’absurda pretensió de saber com serà el futur. Amb això pretenen justificar l’individualisme, la inhibició, la passivitat, el «no hi ha res a fer» o el «no cal fer res». Viladoms, que havia après molt dels combats perduts, no es feia falses il·lusions, però va mantenir sempre viva una esperança activa, tenaç i constant. Sabia que el futur no estava escrit, que es podia afaiçonar col·lectivament, que calia fer-ho combatent en democràcia.

Hi ha unes paraules escrites per l’Andreu Nin quan tenia divuit anys, que Jaume Viladoms hauria fet seves: «Ens hem de deixar portar per un pessimisme suïcida i quedar-nos impassibles davant l’apatia i la indiferència? Hem de proclamar el lema fatalista: «Així ho hem trobat, així ho hem de deixar» i permetre, amb els braços creuats, que continuï aquest estat de coses?»

Són paraules que prenen una nova i urgent actualitat en el món d’avui, tan esquerp, tan injust, tan violent, tan amenaçador. Sembla un missatge que ve del passat, d’un jove de divuit anys als que avui tenen divuit anys (és a dir, a la futura generació política de Catalunya). És un missatge que diu que la desesperança, si serveix d’excusa per a la passivitat individual, per a la inhibició social i política, es converteix de fet en còmplice de la barbàrie i de la injustícia.