Una de les principals característiques de la cultura, concretament de l’art, és que la seva influència sobre les persones no només es dona amb obres imperibles, com ara el Partenó o la Capella Sixtina, sinó també a partir de moments efímers que, malgrat estar destinats a desaparèixer, s’acaben imposant més enllà del temps d’exposició.

Els debats filosòfics organitzats al saló del baró d’Holbach a París, al qual acudia Diderot per polemitzar sobre religió, van ser instants de lucidesa que no van poder quedar immortalitzats, si exceptuem alguna carta on es donava alguna notícia o algun rumor sorgit a la vetllada. Van ser efímers, però la seva força de canviar la vida de l’escena artística de París és com l’essència d’un perfum que encara desprèn el seu poder captivador tot i que, passades les hores, perdi l’instant de més empenta i força. Van ser moments efímers que van donar el bon ton de l’època.

El mateix va ocórrer en els cafès de Viena, Lisboa o Madrid, on es reunien artistes per mussitar entre cigarrets, cafès i begudes espirituoses; amb el seu art podrien canviar el món creant manifestacions artístiques com el Dadaisme, el Surrealisme o el Futurisme italià o portuguès. En les tertúlies d’aquests cafès, com passava a La Closerie des Lilas a París o al Cafè A Brasileira a Lisboa, els artistes dibuixaven espontàniament en tovallons, quaderns i estovalles, obres que no veurien mai la llum i que, tanmateix, servirien d’esbós, temptativa i influència en obres venidores.

L’efímer és capaç de fixar-se, paradoxalment, més enllà del temps que li està assignat, l’instant. Aquesta paradoxa queda perfectament representada en l’obra de l’escriptor italià Italo Calvino. Durant dos anys es va dedicar a recopilar dos-cents contes per crear una antologia d’antigues faules italianes que, principalment, s’explicaven i transmetien oralment. Calvino, com una sort d’antropòleg, es va dedicar a transcriure-les per, com ho expressa ell mateix, impedir que aquest noble i amable art del passat es perdés sense deixar empremta. És una recopilació de relats destinats a ser contats, no per perpetuar-se en forma de llibre o il·lustració, sinó per ser divulgats oralment. Per això, l’objectiu d’aquests relats era provocar una profunda impressió en els nens i els adults que els escoltaven. L’essència de l’efímer s’estén en el temps i l’envaeix de sensacions, percepcions i anhels que acaben arribant, com un perfum, fins a nosaltres.

 

La frescor de les flors

El 1989 la Fundació Picasso va acollir les obres d’Odilon Redon pertanyents a la col·lecció privada del nord-americà Ian Woodner. L’exposició va permetre celebrar la bellesa i la sofisticació dels colors i traços del gran artista simbolista i mostrava obres tan importants com Béatrice, Ophelia, l’Homme Cactus o Germination. No obstant això, les obres que més em van impactar representaven la relació entre les flors i els gerros que les sostenen, com Geranis i altres flors dins d’un gerro de gres, El gerro marró o Ram de flors. Redon havia captat amb enorme precisió la frescor de les flors, els seus colors encara escalfats pel sol, la bellesa breu que semblava evolucionar a la mirada de l’espectador fins al moment en què aquesta acabaria esvaint-se. Redon va aconseguir fixar en els seus quadres l’elegància i l’enllaç de la societat francesa amb les flors.

No es tracta d’acumular experiències per a després exhibir-les, sinó de tenir vivències per posteriorment desplegar en nosaltres la seva dimensió sensible i estètica.

Fa uns mesos una bona amiga a París ens va fer desviar de la nostra ruta, ben entrada la nit, per anar a retrobar-se amb una flor que li havien ofert la nit anterior i que, per una distracció, havia oblidat en un cafè. En preguntar-li perquè era tan important recuperar aquella petita flor blanca, ens va respondre que era per no desprendre’s de la nit que havia viscut. Redon havia produït en mi el mateix efecte. Després de sortir del Museu Picasso, després de diverses hores sotmès a l’influx dels colors encesos i breus de les flors, vaig tornar sobre els meus passos per tornar a mirar aquelles efímeres i fantàstiques criatures per darrera vegada. Redon ens va mostrar que és possible pintar una flor sense que perdi la intensa potència de la seva efímera bellesa. Aconsegueix, paradoxalment, atrapar l’efímer, no per convertir-lo en imperible sinó per mostrar-lo amb tot el seu valor estètic. La meva trobada amb els gerros amb flors de Redon va ser efímera i, no obstant això, encara domina la meva percepció quan contemplo un ram de flors. El seu poder captivador, per breu que fos, segueix manifestant-se trenta-nou anys després.

El que ens ofereix l’efímer, quan aconseguim captar el seu poder evocador, és activar el sensible, donar curs a la imaginació perquè restableixi aquest instant que pensem que va marxar i advertir que segueix permanentment en nosaltres. Per això és tan important que ens adonem, ara que ningú no fa res sense prudència, ordre i seguretat, que l’existència, com l’art, es basa en els successos, en esdeveniments imprevisibles, en trobades, en aproximacions i en correspondències que neixen i creiem que moren en el moment i, malgrat tot, continuen pervivint en nosaltres.

No es tracta d’acumular experiències per a després exhibir-les, sinó de tenir vivències per posteriorment desplegar en nosaltres la seva dimensió sensible i estètica. L’efímer necessita l’íntim i privat per a sobreviure més enllà del temps en què es produeix la trobada, de la mateixa manera que les experiències necessiten el públic per certificar que n’hem format part. Per aquesta raó l’efecte de l’efímer sobre nosaltres comença a afeblir-se en la nostra cultura. L’efímer, per poder sobreviure, necessita fugir del document, del so i de la imatge; l’efímer fuig de l’exhibició.