Cecilia Bartoli s’ha convertit en la gran mestressa de Salzburg. Des del 2012 dirigeix el festival de Pentecosta i té contracte fins al 2030. Cada any porta al festival d’estiu la producció operística que fa a la primavera. Fins i tot aquest any ha rebut el Fermall de Robins que és el màxim honor que concedeix la institució. Fa vendre moltes entrades, fa riure al públic i tutti contenti. Tots? Els que després de l’entreacte d’Il viaggio a Reims no van tornar, segur que no n’estaven de contents perquè aquesta vegada, el que la mezzosoprano ha portat és un espectacle molt xaró, poc digne d’aquest festival.
L’any passat va presentar un pasticcio amb música de Vivaldi i direcció escènica de Barrie Kosky sobre les Metamorfosis d’Ovidi que ja tenia les seves pegues, però funcionava. Aquest any Bartoli ha tornat als seus orígens que és Rossini. Ho ha fet també amb Kosky i el resultat és molt decebedor. Il viaggio a Reims no és ben bé una òpera. És un seguit de situacions còmiques. Per falta de cavalleries, una colla de dignataris i aristòcrates de diferents països es troben bloquejats en un hostal de posta quan van cap a Reims per assistir a la coronació de Carles X de França. Aquest entrebanc inesperat dona lloc a tota mena d’embolics, un terreny adobat per a la comicitat de Kosky i Bartoli, només que aquesta vegada, s’han passat de la ratlla.
Els viatgers no van a la coronació del rei. Van a la festa d’aniversari de La Ceci. Com que els retinguts no poden arribar, en aquest cas a París, la tal diva porta la festa a la fonda on La Ceci, és a dir Bartoli, fa la seva aparició dins d’un pastís. Fi de l’astracanada. Abans, però, les situacions còmiques que plantejava Rossini es resolen amb un excés de gags vistos i revistos, dins d’una escenografia de Rufus Didwiszus, que dona peu a la plasmació de tota mena d’equívocs i embolics a la manera del vodevil, encara que no aprofita tot l’espai escènic. No hi podia faltar el ballet que ja va incloure Rossini. En aquest cas, uns grums de l’hotel, omnipresents, que es mouen a la manera del slapstick. Eren molt més divertits els de l’Hotel Palace del Tricicle o fins i tot El botones Sacarino.
Si els moviments dalt de l’escenari anaven com un rellotge, el que sonava fora d’hora era l’orquestra, Les Musiciens du Prince-Monaco que sempre acompanyen a Bartoli, dirigits per Gianluca Capuano. Cantants i el fossat no coordinaven. El tempo de les veus era més ràpid que el de l’orquestra i aquesta no va baixar mai del forte. Els que més van patir aquesta descoordinació van ser els cantants que havien de fer algun sillabato. A més, no es va escoltar només Rossini. Hi van colar Bach, Mozart i fins i tot al compositor de Pesaro, però amb música d’una altra òpera seva, de Guglielmo Tell.
PUBLICITAT
Cecilia Bartoili (La Ceci) surt d’un pastís a ‘Il viaggio a Reims’, de Rossini, al Festival de Salzburg. Fotografia SF / Thomas Aurin.
Aquesta obra té deu protagonistes i tots ells amb una presència gairebé igual, cosa que obliga a tenir un planter de cantants d’un nivell semblant. Bartoli, a més de ser La Ceci al final, interpreta el paper de Corinna, una improvisadora romana (l’havia estrenat Giuditta Pasta!). Les últimes vegades que hem parlat de la mezzosoprano hem dit que la veu ja no és la que era, però que ho suplia amb una tècnica excel·lent i tal i tal. Ara, aquesta tècnica també falla i el resultat és una veu lletja que fa coses una mica estranyes que difícilment es poden qualificar d’agilitats.
La soprano Mélissa Petit en el paper de Contesa de Foleville i la mezzosoprano Tara Erraught en el de Madama Cortese van ser les veus femenines més destacades. La mezzosoprano Marina Viotti era una Marchesa Melibea ben cantada, però semblava poc implicada en el desgavell general.
Dels homes van destacar el tenor Dmitry Korchak en el paper de Conte de Libenskof, molt líric. El tenor Edgardo Rocha (Cavalier Belfiore), i el baríton Florian Sempey (Don Profondo), van complir molt dignament. El baix Ildebrando d’Arcangelo va suplir la seva veu ja gastada amb la gran vis còmica que sempre l’ha caracteritzat per interpretar Lord Sidney. El baríton Misha Kiria va ser un Barone de Trombonok tronant, i el baix Peter Keller no representava ni de bon tros al Grande de España, Don Álvaro. El cor de l’Òpera de Monte-Carlo es perdia una mica enmig del batibull general. El vestuari de Victoria Behr s’adeia a la ximpleria general.
No es pot posar en dubte que Kosky és un gran home de teatre, capaç d’aquesta poca-soltada a la major glòria d’una cantant en decadència, i alhora qui ha firmat una de les millors, més intel·ligents i més sensibles produccions de Die Frau ohne Schätten (La dona sense ombra) de Richard Strauss, com la que es va veure aquest estiu al Festival d’Aix-en-Provence.
Ariadne a Mart
I d’un hostal de postes francès, a l’espai perquè Ariadne auf Naxos passa a Mart. Aquesta òpera de Richard Strauss amb llibret d’Hugo von Hofmannsthal que aquest festival va presentar per primera vegada fa cent anys, està inspirada en l’obra de Molière El burgès gentilhome, i en el mite d’Ariadne i Bacus. Consta d’un Pròleg on es veuen els preparatius d’una festa que ha de fer l’home més ric de Viena, i de L’òpera pròpiament dita. El compositor de l’òpera seria a representar, Ariadne auf Naxos, se sent insultat quan li diuen que a continuació de la seva obra s’interpretarà un intermedi còmic encapçalat per Zerbinetta i la seva troupe. Però encara més, l’amo decideix que no hi ha temps i que l’òpera seria i la part còmica s’han d’interpretar juntes. Tor això, al Pròleg. A L’òpera, Ariadne, abandonada per Teseu en una illa deserta, està disposada a morir per fidelitat a l’home que l’ha traït. Zerbinetta que és d’una pasta ben diferent, considera que la decisió d’Ariadne és una bajanada i es disposa a arreglar-ho amb els seus còmics. Arriba un foraster i la princesa de Creta hi veu el missatger de la mort, però no, és Bacus. Tots dos s’enamoren perdudament i Zerbinetta resum la seva filosofia dient encertadament, que sempre acabem sent captius d’un nou deu.
La posada en escena que firma l’artista multidisciplinari alemany Ersan Mondtag vol fer una picada d’ullet al món en què vivim. Al Pròleg, “L’home més ric de Viena” segons el llibret, es converteix en “l’home més ric del món”. I qui és l’home més ric del món? Doncs Elon Musk. I on volia crear originalment un assentament humà? Doncs a Mart. I allà, en una càpsula del temps, és on viu el potentat que fa la festa còsmica en què han de participar les dues companyies teatrals, la seria i la còmica. La sinopsi del programa de mà planteja que potser l’home més ric del món s’ha convertit en un déu i l’òpera acaba amb la parella que es disposa a fer un llarg viatge de noces a… la terra, però no hi arribaran perquè el majordom fa explotar la nau que els transporta.
Les tres nimfes a ‘Ariadne auf Naxos’, de Richard Strauss, al Festival de Salzburg. Fotografia SF / Thomas Aurin.
Aquest plantejament podria ser acceptable, però el que no ho és tant és la seva plasmació dalt de l’escenari. La càpsula del temps (escenografia de Mondtag), és un lloc sense interès, naturalment de color vermellós, poblat per uns personatges que més que futuristes semblen procedir de pel·lícules antigues de viatges a l’espai. Els cantants porten túniques negres d’aire sacerdotal a la primera part. A la segona part el vestuari (també de Mondtag) és estrafolari. De bon començament i fins al final, quatre ballarins presents tota l’estona no fan altra cosa que marejar i distreure amb moviments moltes vegades vulgars.
Mondtag té una gran tendència al friquisme i a la segona part, a L’òpera, ho demostra. L’illa deserta és la mateixa càpsula del començament, només que ara és un paisatge nevat, postapocalíptic, amb unes enormes carcasses d’animals, un elefant, un lleó i un mico. El lament d’Ariadne s’ha de fer escoltar enmig d’un moviment de gent que van amunt i avall i el mateix passa amb la cèlebre ària de Zerbinetta, Grossmächtige Prinzessin, que en aquest cas i en una de les poques bones idees irreverents que té el muntatge no va adreçada a Ariadne, sinó que el destinatari és aquí El compositor, personatge cantat sempre per una mezzosoprano en travestí, convertit en una lesbiana.
PUBLICITAT
Tot plegat, banalitat. La discussió entre la música seria i la còmica passa desapercebuda, com també el debat intern d’El compositor que aquí és un personatge histèric, o també el paper dels còmics i de les nimfes a la segona part.
Afortunadament, hi ha alguna cosa que acaba salvant aquestes atzagaiades i és la interpretació d’una música extraordinària com és la de Strasus. La Filharmònica de Viena dirigida per Manfred Honeck ho van fer amb una lectura elegant, lírica i plena de detalls. Les veus van quedar una mica amortides pel muntatge, destacant, però la de la mezzosoprano tirant a soprano Kate Lindsay en el paper d’El compositor. Les sopranos Christina Nilsson, en el doble paper de Primadonna i Ariadne, i la també soprano Ziyi Dai en el de Zerbinetta, van brillar vocalment, però el muntatge minvava molt l’emoció. Al tenor Eric Cutler, de veu poderosa, li passava el mateix interpretant a Bacus. Un altre nom a destacar era el del baríton Christoph Pohl en el paper de Mestre de música.
Al director d’escena sembla agradar-li el futurisme. Fa cinc anys, a l’Òpera de Flandes, va muntar Der Silbersse de Kurt Weill i la va situar al 2033. Aquell era un dels pitjors muntatges vistos per qui escriu. Si en teniu ganes, ho podeu llegir al final d’aquest enllaç. Mondtag és un director d’escena en ascens. L’any que ve dirigirà Parsifal al festival de Bayreuth.
