NAZA és un acrònim que, en hebreu, es refereix al nombre de víctimes col·laterals que les autoritats militars consideren acceptables a conseqüència d’un atac o bombardeig contra objectius suposadament terroristes. Naza (2026), però, també és el títol d’una pel·lícula que causa sensació ara mateix arreu del món, després d’haver obtingut el Premi Especial del Jurat en l’últim Festival de Cinema de Venècia.
Atès el caràcter de l’assumpte abordat, el film de Yuval Abraham i Rachel Szor –ja coneguts per la seva participació a No Other Land (2024), Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa de l’any passat– podria haver estat el típic documental temàtic, explicatiu i didàctic sobre l’extermini al qual està sotmesa la població palestina de Gaza des de l’octubre de 2023. Molt al contrari, per fortuna, Naza va molt més enllà d’aquest plantejament i es fa a si mateixa una pregunta essencial: com abordar els horrors de la història des del cinema, és a dir, des d’una posada en qüestió de la nostra mirada com a espectadors?
Naza no pretén narrar la història del conflicte araboisraelià, ni tan sols reconstrueix els mesos transcorreguts des d’aquell atac de Hamas que va desencadenar la fúria de Netanyahu i els seus sequaços ultraortodoxos. No és un film històric, ni molt menys un pamflet polític. Més que denunciar, vol entendre, i en aquest procés apareixen els fantasmes i els monstres. La posada en escena és molt simple: diversos militars israelians, encarregats de bombardejar Gaza sense treva ni control, són convocats individualment a la terrassa d’un edifici de Tel-Aviv perquè parlin de la seva experiència. Alguns ho fan amb una fredor extraordinària, colpidora, mentre que altres confessen la seva estupefacció i altres fins i tot s’atreveixen a abominar de l’experiència. Cap d’ells no mostra el rostre, submergit en les ombres de la nit o filmat des del darrere, de manera que fins i tot la seva silueta queda borrosa.
A partir d’aquesta premissa, la pel·lícula no vol tampoc adoptar cap mena d’estructura dramàtica ni crescendo, sinó que barreja veus i testimonis en breus capítols en aparença independents, en realitat units per associacions lliures que els connecten entre si: tots els testimonis són importants i significatius, es mouen en el mateix nivell, formen part d’un immens puzle que podria continuar fins i tot més enllà del mateix film.
PUBLICITAT
La guerra moderna
Parlen del paper de la intel·ligència artificial en els bombardejos, o de com la geolocalització d’un mòbil pot resultar crucial per a l’elecció dels objectius, fins al punt que Naza també és un film sobre la guerra moderna i, cosa que resulta encara més esborronadora, sobre la manera com la nostra vida quotidiana està inextricablement relacionada amb aquest horror: el whatsapp, per exemple, pot ser també una arma de destrucció massiva.
Fotograma del documental ‘Naza’ dirigit per Yuval Abraham i Racher Szor. Elastica Films
En un moment determinat, però –i aquest element temporal pot variar en funció de cada espectador–, qualsevol pot acabar advertint un detall en absolut banal: en aquest escenari sempre nocturn, sumit en les tenebres més denses, l’única il·luminació és artificial i, en la major part, prové de les finestres de les cases de Tel-Aviv pròximes a la terrassa on es filma l’entrevista en qüestió. S’hi mouen algunes ombres –poques–, però, sobretot, són llocs en els quals es condensa la tragèdia, emplaçaments fantasmals que actuen com a metàfores d’aquesta foscor que, des de Gaza, plana sobre tots nosaltres.
Abraham i Szor en tenen prou amb aquesta decisió de posada en escena –la nit, els rostres a l’ombra, les finestres, els llums– per deixar clara la seva posició moral: mentre els pilots i soldats desgranen les seves històries, les atrocitats en les quals han participat, i fins i tot –alguns– arriben a pronunciar la paraula «genocidi», tot el que veiem està relacionat amb l’essència del cinema, la llum i l’ombra, però també el pla, aquestes finestres-quadre que actuen com a indici mínim d’un univers prohibit a la mirada, que ni tan sols enquadrat és capaç de «dir», de mostrar.
‘Naza’ també és un film sobre com la nostra vida quotidiana està inextricablement relacionada amb aquest horror: el ‘whatsapp’, per exemple, pot ser també una arma de destrucció massiva.
En aquest sentit, Naza no és tant una pel·lícula al voltant de Gaza com a l’entorn de la responsabilitat que adquireix el cinema quan es decideix a filmar l’horror. I no he escrit «sobre», sinó «a l’entorn de», o «al voltant de», d’una manera del tot intencionada. Insinuava Jean-Luc Godard que fer pel·lícules «sobre» alguna cosa suposa sempre exercir una certa violència, situar-se per sobre dels temes per dominar-los.
Filmar l’abjecció
Per part seva, Jacques Rivette, el 1961, va publicar, a Cahiers du Cinéma, una crítica que va fer història: la pel·lícula ressenyada era Kapo (1960), de Gillo Pontecorvo, i el text de Rivette es titulava De l’abjection. La seva tesi era que no es podia filmar l’abjecció –en aquest cas nazi, atès que Kapo era un film sobre els camps d’extermini– d’una manera abjecta, i per justificar una afirmació tan paradoxal se centrava en un moviment de càmera, el travelling que es precipitava violentament cap a la mà d’una presonera atrapada en un filat, crivellada pels soldats alemanys mentre intenta escapar. El cineasta capaç de subratllar aquesta mort, d’aprofitar-se del dolor aliè amb finalitats esteticistes «només mereix –segons deia Rivette– el menyspreu més profund», per molt que la seva perspectiva ideològica coincideixi amb la nostra.
PUBLICITAT
Fotograma del documental ‘Naza’ dirigit per Yuval Abraham i Racher Szor. Elastica Films
La pregunta sorgeix immediatament: continua sent útil aquesta màxima ara, en ple segle XXI, quan no solament l’horror ha canviat de bàndol –els jueus són més botxins que víctimes– sinó que l’estatut de les imatges també és molt altre i depèn de múltiples factors llavors inimaginables, des d’internet a la IA?
Al final de Naza, un vídeo gravat amb un mòbil filma un pare buscant els seus fills entre els enderrocs d’un edifici gazià, imatges tan esquinçadores i explícites com la mà al filat de Kapo. Podem continuar pensant, amb Rivette, que són injustificables, que el cinema no ha de mostrar, sinó únicament suggerir; donar a veure, però no imposar la visió del que no es pot filmar perquè això significaria apel·lar als nostres instints més baixos, que sempre en demanen més.
Però també podem preguntar-nos si aquella «banalitat del mal» que va teoritzar Hannah Arendt no forma part ara de la nostra vida quotidiana i, per tant, seria hipòcrita negar-se a veure-la. Per part meva, soc incapaç de pronunciar-me de manera taxativa sobre aquest tema, però continuo defensant un cert pudor de les imatges que, en el fons, no és altra cosa que una varietat del silenci al qual aspiren.
El 1985 es va estrenar Shoah, de Claude Lanzmann, que ja abordava totes aquestes qüestions. En aquella pel·lícula sobre l’Holocaust, de gairebé deu hores de durada i també basada únicament en entrevistes, no s’hi incloïa ni una sola imatge d’arxiu: es considerava que l’aberració no es podia representar ni reconstruir, un tabú definitivament trencat uns anys després per la Llista de Schindler (1993), en la qual Steven Spielberg no solament dramatitzava el sofriment, sinó que també el convertia en espectacle.
Un enigma
Es poden comparar totes dues pel·lícules, Shoah i Naza, només per aquesta decisió estilística? No és únicament l’escena final la que fa que Naza sigui un film sobre la guerra i l’extermini en el nostre temps, ni tampoc el fet que es parli de drons i d’IA. Ara compta també, més enllà de la posada en escena, un cert to, una certa atmosfera, una condició gasosa i atemporal de les pel·lícules actuals que té a veure amb el que Giorgio Agamben va anomenar «el fet contemporani».
Si Naza és un gran film no és perquè «parla» de Gaza, ni perquè adopta una perspectiva política determinada, sinó perquè ho fa mantenint el misteri que és propi del cinema: de la mateixa manera que no hi ha manera d’entreveure què hi ha al darrere de les finestres il·luminades, la mateixa condició humana continuarà sent un enigma i no sabrem mai per què som capaços de les pitjors atrocitats més enllà de les nostres creences i conviccions.
