Les conseqüències de la invasió d’Ucraïna per Rússia i la devastació de Gaza per Israel -una guerra a Europa i l’altra a les portes del Mediterrani oriental- marcaran la dècada de 2020, si fins al 2030 no ocorre alguna cosa pitjor.

Aquestes guerres, no declarades, han estat justificades pels agressors invocant Rússia la “defensa preventiva”, que no existeix com a figura jurídica, i Israel, que reconeix estar en guerra, la legítima defensa contra el terrorisme de Hamàs; els agredits, els ucraïnesos i els palestins, han qualificat els atacs d’actes criminals.

Al marge dels contendents, hi ha hagut una àmplia gamma d’opinions públiques i privades sobre els dos conflictes, depenent el sentit de l’opinió de l’alineació estratègica del país, el nivell de llibertat informativa, el posicionament ideològic, la tradició cultural i, fins i tot, el pes de la religió, principalment en relació amb l’enfrontament entre Israel i els palestins.

En tots els casos, les opinions emeses pels agressors, els agredits, els simpatitzants dels uns o els altres i els neutrals -en la mesura que es pugui ser ideològicament neutral davant aquests esdeveniments- incorporen  referències al dret per  justificar o condemnar els fets. En general, són referències vagues i més pròximes al judici moral que al rigor jurídic, però no deixa de ser sorprenent, i paradoxal, que el dret violat, escarnit, menyspreat o desconegut figuri en els arguments de tots plegats, encara que l’al·lusió al dret sigui confusa, a penes recognoscible com a dret.

Aquestes referències a la juridicitat  inviten a examinar la funció del dret, en particular del dret internacional, atès que les dues guerres tenen caràcter internacional: la d’Ucraïna és entre dos Estats sobirans, la de la Franja de Gaza una més entre Israel, un Estat constituït el 1948, i els palestins amb el seu Estat “en constitució” des de la Resolució 181 de 1947 de l’Assemblea General de les Nacions Unides de partició de Palestina en dos Estats, un jueu i un altre àrab-palestí.

 

La indefugible funció del dret internacional

El Dret internacional, un dret dels Estats i per als Estats, té mala imatge al carrer, mala premsa en els mitjans i mala interpretació en els fòrums. Això s’explicaria per la dificultat de comprensió de la seva naturalesa, a vegades també del contingut de les normes i per l’aparent falta d’eficàcia enfront de determinats conflictes armats.

No és gens estrany que tertulians radiofònics i televisius o columnistes i comentaristes polítics carreguin gratuïtament contra el dret internacional, negant-li qualsevulla credibilitat i utilitat. L’exclamació “per què serveix aquest dret?”, no és una pregunta retòrica que pogués denotar interès en el que sigui el dret internacional, sinó una asserció implícitament condemnatòria del dret.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

No és gens estrany que tertulians o comumnistes i comentaristes polítics carreguin gratuitament contra el dret internacional, negant-li tota credbibilitat i utilitat.

S’oblida o es desconeix que molts dels actes de la vida quotidiana: la comunicació postal i telefònica, el transport terrestre, aeri i naval de persones i mercaderies, el comerç d’articles i productes del món sencer, entre molts altres actes, quan són transfronterers són possibles per l’existència d’una densa xarxa de tractats i acords internacionals que es compleixen religiosament i que regulen les complexes relacions exteriors dels Estats, les Organitzacions internacionals i, en alguna mesura, l’individu i les empreses, sobretot les multinacionals.

Quan, per exemple, la UE negocia per compte dels Estats membres la pesca d’excedents als  caladors de la zona econòmica exclusiva d’un Estat tercer, el que  es convingui en relació amb les espècies, el volum de les captures i l’estacionalitat es plasmarà  en un protocol o acord internacional regulat per unes regles precises, que són dret internacional.

Durant la pandèmia del COVID-19, el món sencer va estar pendent dels informes i declaracions de l’Organització Mundial de la Salut, l’OMS, sigla popularitzada d’un organisme especialitzat a actuar com a autoritat directiva i coordinadora d’assumptes de sanitat internacional, que forma part del sistema de cooperació internacional propulsat i, en certa manera, tutelat per les Nacions Unides. L’OMS deu la seva existència a un tractat multilateral, té una personalitat jurídica diferent de la dels Estats Part i actua  al món  sencer a l’empara del dret internacional.

La pràctica totalitat de les activitats humanes es troba facilitada a nivell internacional per més de 300 organitzacions amb fins  especialitzats i amb variants organitzatives, algunes amb sigles conegudes, la UNESCO, la FAO, la OIT, el GATT, etc., altres desconegudes per al gran públic, totes sotmeses al dret internacional i funcionen amb les regles d’aquest.

El món actual necessita absolutament la cooperació per la seva enorme complexitat, la seva fragmentació dins de la globalització, les seves escissions a causa del molt diferent desenvolupament, poder i riquesa dels Estats, pels colossals desafiaments a la humanitat sencera del canvi climàtic i dels riscos nuclears, tant els civils procedents de les centrals que produeixen tones de residus radioactius durant segles, com els militars amb la bogeria d’arsenals de milers d’ogives atòmiques.

I aquesta cooperació s’institucionalitza mitjançant la “tècnica” i la garantia d’un instrument, el dret, que formalitza la voluntat de les parts en tractats i acords internacionals i la regula durant el desenvolupament de la cooperació ja sigui global, regional, multilateral, bilateral, civil en les seves múltiples manifestacions o militar, el model més notori  de la qual és l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord, l’OTAN.

En el nostre espai continental, la Unió Europea és una creació dels Estats europeus en contínua construcció, que actualment és el més atrevit i reeixit experiment d’integració econòmica i política supraestatal del món, i que es basa en tractats internacionals que, tot i unes certes especificitats, són dret internacional.

La veritat és que el món funciona gràcies al dret en el seu vessant internacional, encara que atribuir tal virtut al dret pugui semblar una llicència retòrica exagerada.

Només una part del dret internacional, la que prohibeix l’ús de la força en les relacions internacionals o que regula els conflictes armats per  humanitzar-los en la mesura del possible, concentra el més gran nombre de vulneracions i les més greus, vulneracions que focalitzen l’atenció de l’opinió pública perquè provoquen nombroses víctimes i destruccions, però el dret internacional considerat en el seu conjunt es respecta, les seves disposicions es compleixen i les resolucions dels seus òrgans  s’acaten.

Hi ha tractats que han resistit el pas del temps i grans avatars internacionals incòlumes, respectats per Estats enfrontats o hostils en altres camps, com la Convenció de Montreux de 1936 sobre el trànsit pels estrets del Bòsfor i els Dardanels de vaixells de guerra, el pas dels quals Turquia va barrar a les armades de Rússia i Ucraïna el 27 de febrer de 2022, en aplicació de la Convenció, i que  han acceptat el tancament.

Altres tractats per raó de la matèria han aconseguit la universalitat en poc temps com el Conveni de Viena de 1985 per a la protecció de la capa d’ozó subscrit per 197 Parts: tots els Estats membres de l’ONU així com per les Illes de Niue i de Cook i la Unió Europea, Conveni completat pel Protocol de Mont-real de 1987 que concreta la reducció de la producció i el consum de clorofluorocarbonis. Tot un èxit de la cooperació internacional, car el compliment del tractat ha permès que la capa d’ozó es recuperés, una mostra de l’eficàcia del dret internacional en la cooperació.

És precisament quan es fan sonar frívolament tambors de guerra, com ara, quan més cal recordar que la solució és el dret i no la guerra.

Encara que el dret no pugui evitar el començament d’una guerra, sempre es troba present en l’acabament de la guerra.  En la història contemporània s’ha sortit de totes les guerres mitjançant un acord internacional que formalitza la fi de les hostilitats, ja sigui en una forma mínima, l’Armistici de Corea de 1953, temporal, l’Armistici de 1918 entre els Aliats i el Reich alemany, o definitiva, mitjançant els tractats de pau, per exemple el dels Aliats amb Bulgària, Hongria, Finlàndia, Itàlia i Romania el 1947, que va permetre a aquests Estats el restabliment de llur plena sobirania.

 

El factor humà del dirigent

De les guerres d’Ucraïna i de Gaza també se sortirà per un acord jurídic. La qüestió que mereix plantejar-se és per què se surt del dret -Rússia i Israel sortiren de la Carta de  les Nacions Unides, del dret internacional, en definitiva- i s’entra en la guerra, si després cal sortir de la guerra i tornar al dret, que és eficaç per resoldre les controvèrsies i regular la cooperació internacional. Un viatge inútil a un cost en vides i recursos atroç.  I es precisament quan es fan sonar frívolament els tambors de guerra, como ara, és quan més cal recordar que la solució és el dret i no la guerra.

Una primera resposta a l’interrogant caldria buscar-la en el factor humà, en el “dirigent”, a Rússia en Vladímir Putin, a Israel en Benjamín Netanyahu. Però, precisament,  el factor humà ha estat ignorat o menyspreat per doctrines que han tingut una gran influència cultural i han deixat un pòsit ideològic distorsionador en aquest sentit,  com ara el marxisme, mentre que la història mostra que la personalitat del dirigent ha resultat determinant en la majoria dels desastres. Per això, molts són els que  temen  un hipotètic retorn de Donald Trump, ara que n’han conegut la personalitat mentidera, turbulenta i perillosa.