Toni Comín, a la recerca de l’ideal perdut

El primer que capta l’atenció és aquell aire de noi taciturn, de polític desorientat, el contrast entre el somriure una mica forçat i l’entrecella dubitativa, com si no sabés què fer-ne del nuvolot ideològic que sura sobre el seu cap. T’adones que ja fa temps que Toni Comín es va anar perdent en la marea dels dies, desdibuixant-se en el laberint judicial que el tenalla; encara que en un altre temps, ja llunyà, fos tot present i actualitat, quan somreia entusiasmat davant les càmeres, mentre la societat catalana bullia d’utopia disponible. En aquest plató en què s’ha convertit la política, penses, Toni Comín va arribar a ser una de les cabareteres més famoses de l’espectacle.

Com que et sorprèn aquesta transformació, intentes entendre i t’endinses en la seva biografia. Toni Comín Oliveres (Barcelona, 1971), llicenciat en Filosofia i Lletres i en Ciències Polítiques. Va ser professor d’ESADE i membre del centre d’estudis Cristianisme i Justícia. Tecleges una mica més, vas llegint, i, llavors, descobreixes la fotografia. Aquí hi ha Comín nen assegut a la falda del seu pare, mirant l’objectiu de la càmera entre vergonyós i abstret, sota l’atenta mirada de la seva mare, Maria Lluïsa Oliveres. Una imatge que respira l’aire d’una família feliç. Ni un crit. Ni un despit. Ni una mala paraula es devia sentir entre aquests pares i els quatre fills del matrimoni. Després, a peu de fotografia, el mateix Comín declara la influència que el seu pare, Alfonso Comín Ros, ha tingut en ell. Fins a quin punt la figura paterna ha marcat la vida del fill? et preguntes.

Ho notes de seguida. Del pare, va heretar els ulls blaus i el compromís polític. Alfonso Comín Ros, aragonès, de família de classe mitjana, de dretes i carlista. Es va traslladar a 9 anys a Barcelona i es va instal·lar en el número 4 del primer tram de la Rambla. Aire de jove idealista, observes, de cabellera romàntica, entre un Che Guevara i un Ernesto Cardenal, que va absorbir el pensament d’Emmanuel Mounier a la revista El Ciervo. No t’atures i continues llegint. Cristià i marxista crític, Alfonso Comín es va proposar sintetitzar catolicisme i compromís revolucionari. Tasca gens fàcil, et dius. Potser, per això, Alfonso Comín Ros va impulsar i va militar en partits d’esquerres com Bandera Roja (1970-1974) i el PSUC (1974-1980) fins al dia en què va morir a 46 anys a causa d’un càncer. Com va viure Toni Comín nen, la tràgica mort de l’home que més ha marcat la seva vida?

Una confessió del fill te’n dona una pista: «Va morir jove, quan jo tenia 9 anys; però arran de la seva malaltia es va recloure a casa en els últims anys de la seva vida, i passàvem molt de temps junts, i per això en guardo molts records». No pots deixar de sentir certa compassió per aquesta orfandat sobtada, i t’alegra saber que el petit Comín es va anar fent adolescent abrigallat pels amics del seu pare. Tal vegada, aquest abric sigui l’explicació a una afirmació seva una mica maldestra sobre els seus inicis polítics: «De nen jo desconeixia la dimensió política del meu pare, però casa meva era punt de trobada d’intel·lectuals i polítics. He nascut en la política, sense fer res ja hi era, però no vaig pensar mai a dedicar-m’hi». Per què pensar-ho, et preguntes, si ja era dins?

Continues perfilant aquesta figura, llegeixes, i ara t’atures en la descripció que Toni Comín home elabora de l’habitació adolescent del Toni Comín nen, el seu mapa privat de símbols i ideals. Les parets folrades amb un pòster del Che; una foto signada del pianista italià Maurizio Pollini; el pròleg plastificat del Tractat d’harmonia de Schönberg; i un pergamí amb el missatge en anglès I love Jaume: el seu petit tribut al rei Jaume I d’Aragó, el Conqueridor, quan es va començar a interessar per la història de Catalunya. En aquesta habitació, sospites, es va llaurar la llavor de tot el que vindrà després.

Una trajectòria política líquida
En política, hi pots veure algunes (poques, et corregeixes immediatament) trajectòries sòlides, que intenten mantenir certa coherència de principi a fi; et sorprèn, no obstant això, que la de Toni Comín sembli tan capritxosa, líquida i interessada. És així? Dubtes i rastreges, i et tornes a sorprendre. Com es comença a Ciutadans pel Canvi de la mà de Pasqual Maragall fins al PSC, es passa per ERC, i, anys després, s’aterra a Junts pel Sí? Com s’explica ser número dos de Carles Puigdemont, presentar-se com a eurodiputat en la candidatura de Junts, ser vicepresident d’un consell d’una república fugaç, rebre acusacions per apropiació de fons d’aquesta organització, i acabar sent denunciat per assetjament sexual i psicològic per un exassessor de Junts? Un autèntic enigma, et dius, encara que proves de trobar alguna lògica en aquesta dispersió.

Reprens, llavors, aquella declaració seva que t’havia cridat l’atenció: «He nascut en la política, sense fer res ja era aquí». Tal vegada, penses, per a aquell que va néixer envoltat de polítics, no ha de resultar difícil moure’s d’un espectre a un altre, prendre un vermut al migdia amb un i compartir un gintònic a la nit amb un altre; al cap i a la fi, deu pensar que uns i tots són els seus, com si aquest ventall de diferències i discrepàncies fos el seu espai natural. Més encara, constates que al capdavant l’il·lustra el cognom del seu pare, com un segell genuí, allà on trepitgi, de catalanisme i democràcia.

No pots deixar de sentir certa compassió per aquesta orfandat sobtada, i t’alegra saber que el petit Comín es va anar fent adolescent abrigallat pels amics del seu pare.

Ara bé, com que desconfies en primer lloc de tu mateix, revises una altra vegada les imatges de Toni Comín per mirar d’entendre una mica aquest home. Primer, t’adones que sol vestir camises blanques, blaves i ratllades, amb l’últim botó descordat, com una rebel·lia subtil en el rígid món institucional d’eurodiputat que ha de suportar. A vegades, en els dies freds i plujosos de Brussel·les, porta jersei fosc de coll alt i americana. I t’agrada, sí, perquè li dona un aire de jove polític que pot combinar, sense pudor, vestit i corbata amb calçat esportiu Adidas. Una generació nova, penses, diferent de la del seu pare, postmoderna, d’un altre temps, que li permet declarar-se homosexual, adoptar la seva filla Laia al costat del seu company Sergi, sentir-se d’esquerres i cristià, treballar a ESADE, ser considerat el professor roig de la universitat, admirar Nelson Mandela i després refugiar-se en la solitud d’un piano per tocar algunes partitures de Mozart. És aquesta condició d’home postmodern el que li permet també aquesta volubilitat política?

Abraçar l’independentisme i fugir

Has avançat una mica més, però els dubtes persisteixen. Qui és aquest home? Arribes, llavors, a un d’aquells moments crucials en els quals una biografia política fa un gir. Tot va començar en aquell 2010. Després de la sentència de l’Estatut, Toni Comín es va acostar a ERC i va abraçar la causa independentista. Ho recordes. Somreia al costat d’Oriol Junqueras, es mostrava feliç en l’eufòria col·lectiva i en la seva mirada blava semblava que s’hi reflectia l’estrella blanca que anunciava el nou món. Però després Comín va fer un pas més i va aparèixer a les llistes de la candidatura independentista de JxSí; fins que, el 2016, Carles Puigdemont, l’home al qual considerarà més tard «germà d’exili», el nomena conseller de Salut.

Alces la vista de la pantalla de l’ordinador i comptes mentalment: només quedava poc més d’un any perquè tot saltés per l’aire; i, llavors, va passar el que va passar: referèndum, 155 i fugida. A partir d’aquí, ordre de detenció, laberint judicial, immunitat parlamentària com a diputat europeu, suplicatori, vicepresidència i responsabilitat executiva en el Consell de la República, acusacions per part del seu excompany raper Valtònyc per furgar en els fons de l’organització independentista, resposta i querella de Comín per defensar la seva honorabilitat, nova denúncia d’un antic col·laborador per assetjament sexual i psicològic, patacada a les eleccions per dirigir el Consell de la República, distanciament de Carles Puigdemont. Ocàs, al final.

Pot ser que Toni Comín tracti de mantenir la flama pàl·lida d’un foc exhaust?

I, abans de res, no pots evitar preguntar-t’ho. A què es deu aquest cúmul d’adversitats? És el preu que ha de pagar un heroi per defensar la causa en la qual creu? El noble ideal justifica tants maldecaps? Penses que, si et poguessis prendre un cafè amb ell (sembla afable i bon conversador, encara que alguns excompanys l’acusen de toxicitat, crits i xantatge emocional), li preguntaries si, malgrat tot, es considera un home d’èxit. T’adones, mentre ho penses, que acabes de llegir una declaració seva sobre la qüestió, i la rellegeixes, i constates que sí, que es deu considerar un home afortunat: «L’èxit a la vida és estimar i ser estimat. I l’èxit s’enllaça al sacrifici. Estimar implica sacrificar-se; que ens ho diguin als exiliats».

El seu germà d’exili

«Germans d’exili», llegeixes que diu. Primer, penses que la frase et sona molt sentimental; fins i tot una mica cursi; i després recordes que cada vegada que algú et va anomenar «germà», et va acabar clavant un punyal a l’esquena. Després de l’esgarrifança, continues llegint. Carles Puigdemont va nomenar Toni Comín conseller de Salut el 2016; però, en les hores més convulses del procés, el Toni i el Carles van anar forjant la seva amistat i el seu destí. Expliquen que, a la Casa dels Canonges, asseguts tots dos davant del piano, va sorgir la complicitat; i et sembla bé, sí, perquè res pot unir més dues persones que una mateixa afició. Potser, penses, el Toni ensenyava al Carles a tocar Mozart, Bach o Debussy, qui sap; i imaginant-te’ls tots dos davant de la partitura recordes els versos de Jaime Gil de Biedma, autor llegit per Comín: «Pasan lentos los días/ y muchas veces estuvimos solos/ Pero luego hay momentos felices/ para dejarse en amistad».

Ja sota el cel encapotat de Waterloo, això sí que ho recordes bé, Comín es va distanciar de Junqueras i va abandonar ERC, fins a concórrer com a número dos de Carles Puigdemont a les eleccions europees. A partir d’aquí, a Comín se’l va reconèixer públicament com el fidel escuder de Carles Puigdemont. Conclous, tal vegada, que, per aquesta fidelitat, i qui sap si per la solitud i la pluja d’aquest exili controvertit, Carles Puigdemont li va enviar un missatge al seu amic en el qual compartia el seu desànim després d’haver vist com ajornaven el debat de la seva investidura com a president de la Generalitat: «Això s’ha acabat, els nostres ens han sacrificat». Què devia sentir Toni Comín a Lovaina en rebre aquest missatge del seu amic, cap i germà? Podia arribar a intuir, ja llavors, com acabaria tot?