Acabat el perllongat estadi de levitació causat per la veu de la soprano noruega Lise Davidsen al més que esperat Tristan und Isolde de Richard Wagner representat al Liceu, ha arribat l’hora de tocar de peus a terra com bé ens ho va recordar La Gioconda.
Salvant l’absoluta unanimitat sobre la que ja es pot considerar l’hereva de les mítiques veus nòrdiques wagnerianes com les de Kirsten Flagstad, Astrid Varnay, Birgit Nilsson i la injustament poc recordada Catarina Ligendza, hi va haver opinions contrastades sobre la direcció orquestral, sobre la interpretació del tenor Clay Hilley en el paper de Tristan, i sobre la resta del repartiment. I parers escassament favorables, sense ser destralers, a la posada en escena que firmava Bárbara Lluch. Dir que la producció era minimalista com es va repetir és una manera de dir que ni carn ni peix, ni fred ni calor. És a dir, buidor. I aquí és on ve a tomb parlar de les produccions proposades pel teatre de La Rambla aquesta temporada.
PUBLICITAT
Si deixem de banda la incombustible posada en escena de L’elisir d’amore que firmava Mario Gas, la qual encara aguanta malgrat els més de quaranta anys que té, reconstruïda pel Liceu que la fer seva la temporada 1997-1998, Tristan és l’única producció pròpia de la temporada fins ara, a falta de Le nozze di Figaro que es veurà el pròxim mes de juny.
El desembre del 2017 el Liceu presentava un Tristan procedent de l’Opéra de Lyon que firmava Àlex Ollé. La seva estrena va ser tot un èxit, sens dubte per les veus i per la batuta de Josep Pons, però també per la direcció d’escena amb una impressionant escenografia d’Alfons Flores dominada per un espai esfèric que es modificava a cada acte. Era abstracte, però il·lustrava bé l’escassa acció i l’abundor d’emocions de l’obra. I era d’una gran bellesa estètica.
Ollé és al Liceu des del 2019. Hi va començar com a assessor artístic i ara és artista convidat. Semblava lògic doncs que es recuperés aquella producció. Tanmateix, el teatre va preferir sotmetre’s a la voluntat de Davidsen que volia debutar el paper d’Isolde a Barcelona amb una nova producció feta a mida per al que en realitat era el seu assaig per cantar el paper al Met de Nova York pocs dies després. Res de nou ni criticable. Històricament, el Liceu ha servit de banc de prova a molts cantants per interpretar papers compromesos en teatres de més rang.
En la relació entre Ollé i el teatre també es podia esperar que la vinculació que acaba aquesta temporada, anés més enllà de presentar reposicions de posades en escena seves encarregades i estrenades per altres teatres, unes amb més encert que altres: La bohème (Regio de Torí), Il trovatore (París i Amsterdam), Pelléas et Mélisande (revisió de la feta a la Semperoper de Dresden) i Manon Lescaut (Frankfurt) que estem a punt de veure. Norma era l’única coproducció del Liceu, en aquest cas amb Covent Garden. I només s’ha presentat un projecte totalment nou firmat pel director d’escena, Lady Macbeth de Msensk.
Públic jove
Fa uns anys Àlex Ollé va tenir la pensada de fer una òpera al voltant de la figura de Frankenstein, el personatge creat per Mary Shelley. El compositor estatunidenc Mark Grey es va encarregar de la partitura i la catalana Júlia Canosa, del llibret. El teatre brussel·lès de La Monnaie va estrenar Frankenstein la primavera del 2018. Cert que Grey no és John Adams o Philip Glass i que el llibret és millorable, però l’òpera funciona i va ser molt ben rebuda.
Possiblement, aquest títol encuriosiria i cridaria més l’atenció d’aquesta nebulosa tan cobejada sota l’apel·latiu de nous públics, és a dir, de públic jove, a qui el Liceu vol enganxar a base de influencers indocumentats i ambient disco, que no pas amb òperes d’argument incomprensible com, posem per cas, Il trovatore o La Gioconda. Potser hauria estat una bona idea, pensant en aquest públic, haver programat Frankenstein aquest any en què s’acaba de commemorar el 175è aniversari de la mort de l’escriptora.
Una de les coses que Ollé ha fet i encara fa és una d’aquelles tasques amb poca projecció, però que és imprescindible per a la continuïtat de l’òpera. És el projecte formatiu Òh!pera, unes microòperes de nova creació en què hi participen nous creadors i estudiants universitaris de disseny i arts escèniques.
I tornant al públic jove, el teatre té una producció pròpia que tampoc estaria malament reposar. És Alexina B, de la compositora Raquel Garcia-Tomás amb llibret d’Irène Gayraud que es va estrenar el març de 2023 en una posada en escena de Marta Pazos de la que només es van fer tres representacions. La història que explica, la d’una persona intersexe, segur que interpel·la més a la generació jove que no pas als abonats de tota la vida.
Nicholas Brownlee i Ekatrina Gubanova, a ‘Das Rheingold’, a Múnic. Fotografia de W. Hoesl.
Coproduccions
Si a principi de temporada es va poder gaudir d’una bona posada en escena de La guineueta astuta firmada per Barrie Kosky, coproduïda amb la Bayerische Staatsoper de Munic, no ha passat el mateix amb La Gioconda en una coproducció del Liceu i el San Carlo de Nàpols que firmava Romain Gilbert. Aquesta òpera d’Amilcare Ponchielli té una molt llarga tradició al Liceu. Tot i que ha anat desapareixent de la cartellera els darrers anys, encara es recorda la magnífica producció de Pier Luigi Pizzi el 2005 repetida el 2018. La Gioconda és una òpera de contrastos de tota mena. Vocals, sense dubte, però també ambientals. La història és fosca, per això cal el contrast amb la brillantor del Palau Ducal o de la Ca d’Oro, amb la regata, la festa i la ballaruga. Gilbert ens va sumir en una foscúria constant, sense moviment escènic ni direcció d’actors. Es repetia allò de ‘ni fred ni calor, ni carn ni peix’.
Ara el teatre ha confirmat que hi haurà Der Ring der N¡belungen començant la temporada vinent amb Rheingold, tot i que els wagnerians hauran d’esperar la temporada 2029-2030 per veure el final de la tetralogia. El teatre tenia la voluntat d’oferir un Ring en una producció de primera. Tanmateix, programar a cegues una obra de l’envergadura de l’Anell és problemàtic com es va demostrar en la intenció original de coproduir el que havia començat La Monnaie amb una posada en escena plena de simbolismes que firmava Romeo Castellucci.
PUBLICITAT
Malauradament, l’italià va abandonar després de Die Walküre i el projecte se’n va anar en orris. Ara el Liceu coprodueix l’Anell que la Bayerische Staatsoper va encetar la temporada passada amb una posada en escena de Tobias Kratzer, ben conegut pels pelegrins més fidels al temple de Bayreuth per la seva producció de Tannhauser (2019) en la qual, amb tot el respecte per Wagner, per la història que explica i per la música, era capaç de fer riure a l’espectador. En el pròleg de la tetralogia, a Rheingold, repeteix la fórmula i ho fa amb molt encert. Però com dèiem, comprar a cegues té un risc, i més en el cas de l’obra de Richard Wagner, llarga, però, sobretot molt complexa. S’haurà de veure com evolucionarà la producció en les tres jornades posteriors.
Dit això, el director d’escena alemany té un llarg i sòlid currículum operístic. És d’aquells que fa pensar, que té bones idees, a vegades agosarades, capaç de veure els problemes d’avui mateix en llibrets de fa cent o dos cents anys. A més dels títols citats, Kratzer també ho ha demostrat amb produccions com Guglielmo Tell (Lyon, 2019) i Moïse et Pharaon (Aix-en-Provence, 2022), ambdues de Gioachino Rossini, entre altres.
A més de les ja esmentades Manon Lescaut i Le nozze de Figaro que encara no hem vist, a la temporada queden dues produccions que venen totalment de fora de la casa, Werther (Teatro alla Scala i Théâtre des Champs-Elysées) firmada per Christoph Loy, i Falstaff (Teatro Real) que firma Laurent Pelly, tots dos de solvència ben contrastada. També venia de fora Akhnaten de Philip Glass en la posada en escena de Phelim McDermott per a la English National Opera i LA Opera.
