Pedro Calderón de la Barca, a més de ser l’autor de grans obres de teatre com ara La vida es sueño que van donar llustre al Segle d’or, també escrivia llibrets de sarsueles i òperes. Això formava part de les seves obligacions com a Capellà del Rei i eren obres que s’estrenaven a la cort. Aquesta part de la seva producció per al teatre musical és gairebé ignorada o molt rarament representada. Una excepció és Celos aun del aire matan, amb música de Juan Hidalgo, potser la més estudiada, amb què el Teatro Real havia inaugurat la seva temporada 2000-2001, fa ja un quart de segle! Ara, la Fundación Juan March ha presentat a Madrid Andrómeda y Perseo, una faula mitològica de Calderón amb música atribuïda a Hidalgo. Ho ha fet amb bons cantants, actors joves i músics dirigits per Aaron Zapico, en una versió molt entenedora d’Álvaro Tato i una posada en escena àgil i entretinguda de Nuria Castejón en què tot funciona.

A diferència de Celos aun del aire… (1660) considerada la primera òpera espanyola o almenys de la que es conserva sencera la partitura, Andrómeda y Perseo, escrita set anys abans, té un gènere encara poc definit, entre semiòpera o presarsuela. Explica la història de l’heroi grec Perseu que descobreix el seu origen diví, mata a Medusa i al monstre marí i salva a Andròmeda, una historia que, entre altres fonts, es troba a les Metamorfosis d’Ovidi.

L’obra musical es va estrenar el 1653, al Coliseo del Buen Retiro, per celebrar la recuperació de la reina Mariana d’Àustria que havia estat greument malalta. La cort estava molta amoïnada perquè aquella reina només havia donat a llum una nena i la malaltia havia augmentat la preocupació per la successió, que, naturalment, havia de ser masculina. Així doncs, aquella expectativa d’un possible hereu, més que la salut de la reina, va ser mereixedora d’una gran festa barroca, la qual també tenia un objectiu diplomàtic que era el de les bones relacions amb la branca austríaca dels Habsburg a la qual pertanyia la reial sofrent, i també la de demostrar que al rei, Felip IV, no li deien Rei Planeta perquè sí. Aquesta Andrómeda no es va representar mai més fins ara.

PUBLICITAT
Advertisement

Quan pensem en òpera o teatre musical barroc, el que ve al cap són partitures farcides de repeticions, escenografies monumentals plenes de maquinària per desfermar tota mena d’efectes i representacions de molt llarga durada. Ho veiem aquest estiu a Innsbruck en una òpera per celebrar precisament el casament de la filla de Mariana. Tato i Castejón demostren que tot es pot suplir amb intel·ligència i fer l’obra totalment accessible en una societat que ha perdut el coneixement de la mitologia grega i en la que el temps és un bé massa valuós.

 

El contratenor Gabriel Díaz (Mercurio), l'actor Sam Arribas (Perseo) i la mezzosoprano Andrea Rey (Palas Atenea), a 'Andrómeda y Perseo', de Calderón. Fotografia de Dolores Iglesias / Fundación Juan March.

El contratenor Gabriel Díaz (Mercurio), l’actor Sam Arribas (Perseo) i la mezzosoprano Andrea Rey (Palas Atenea), a ‘Andrómeda y Perseo’, de Calderón. Fotografia de Dolores Iglesias / Fundación Juan March.

 

La primera feina de Tato va ser la de retallar dues terceres parts dels gairebé quatre mil versos de Calderón sense trencar res, mantenint l’essència poètica i musical en un total equilibri entre el que és còmic, dramàtic i mitològic, i aconseguir concentrar-ho en noranta minuts. El que sí que va conservar va ser tot el text que porta música perquè és la música, destinada a les figures celestials, infernals, màgiques o mitològiques, el que fa avançar la història. Els humans, al contrari, no canten, només parlen. En aquesta reducció hi ha molt encertadament un afegitó, el de tres actrius que s’encarreguen d’explicar a l’espectador el que passa o el que està a punt de passar i qui són els personatges.

Castejón ha tret un gran profit d’aquesta versió i se li ha d’agrair la capacitat de muntar l’obra que té trenta-set personatges interpretats per sis cantants i dotze actors sense crear la confusió sobre qui fa què o qui és qui. Ha disposat d’un equip més que solvent començant per Pablo Menor que ha fet una escenografia on el moviment és àgil i molt funcional, Gabriela Salaverri que ha dissenyat un vestuari imaginatiu sense estridències, i amb Albert Faura en la il·luminació.

PUBLICITAT
Barcelona Districte 4.0. Anticipem el què, el com i l'on de la reinvenció

Aaron Zapico al clavecí i al capdavant d’una petita formació de dues flautes de bec, viola da gamba, tiorba i guitarra barroca, dirigia musicalment l’espectacle amb gran encert. Les sopranos Pilar Alva-Martín i Maëlys Robinne; les mezzosopranos Rita Filipe y Andrea Rey, el contratenor Gabriel Díaz, i el baix baríton Javier Blanco van donar vida a tots els personatges mitològics i ho van fer amb un nivell vocal molt alt i sobretot, de manera molt homogènia. Els personatges humans els interpretaven actors de la 7a Joven Compañía Nacional de Teatro Clásico entre els quals destacaven els protagonistes Sam Arribas (Perseo), Laura Ferrer (Dánae) i Julio Montañana Hidalgo (Bato).

La directora d’escena ha volgut posar en relleu un aspecte que abans passava desapercebut i en canvi crida l’atenció de la sensibilitat contemporània. És la presència de la dona com a víctima d’abusos sexuals. Dánae, mare de Perseo, ha estat llançada al mar pel seu pare després de ser violada per Júpiter; Medusa ha acabat convertida en monstre després de ser ultratjada per Neptú (Posidó), i Andròmeda ha de ser sacrificada al monstre marí com a víctima propiciatòria de les desgràcies del seu poble. Aquesta Andrómeda escrita per Calderón de la Barca encara necessita ser alliberada per un heroi, per Perseo (després de matar Medusa). Tanmateix, segles després, hi ha qui li ha donat eines per alliberar-se ella sola com va fer el compositor Agustí Charles.

A més de la Fundación Juan March que ha inclòs aquesta Andrómeda y Perseo al seu cicle de Teatro Musical de Cámara, també han participat en la producció el Teatro de la Zarzuela i la Compañía Nacional de Teatro Clásico. El mes de desembre es podrà veure aquest espectacle al Teatro de la Comedia de Madrid.

 


Espectacle vist el 9 d’octubre a l’auditori de la Fundación Juan March de Madrid.