Henry Kissinger (1923-2023) va visitar Madrid en nombroses ocasions entre els anys 1970 i 1976 quan era una peça clau de les administracions dels presidents republicans dels Estats Units, Richard Nixon (1969-1974) i Gerald Ford (1974-1977). En aquests anys va apostar perquè Espanya sortís de manera lenta del règim franquista i s’integrés al gruix de democràcies occidentals que constituïen l’OTAN. La seva gran preocupació durant el període va ser mantenir el conveni sobre les bases militars americanes signat entre Espanya i els Estats Units l’any 1953.

L’Administració nord-americana va influir en la política espanyola d’aquells anys, encara que sovint menys que no se suposa i amb un impacte menor en l’oposició del que hi va tenir, per exemple, Alemanya. Kissinger va focalitzar el seu paper, sobretot, a avalar el príncep Joan Carles i a mostrar-li el seu suport per tal que pilotés la transició cap a la democràcia.

El 1968 el govern espanyol havia trencat les negociacions per renovar els acords sobre les bases, descontent amb les concessions americanes. L’any següent, a Kissinger, conseller presidencial de Seguretat Nacional de Richard Nixon, li va plaure el nomenament de Gregorio López Bravo al capdavant del ministeri d’Assumptes Exteriors en el marc d’un govern de tecnòcrates, així com el nomenament del príncep Joan Carles com a successor de Franco.

Nixon, que durant la Guerra Civil Espanyola s’havia mostrat favorable al bàndol republicà, tenia més interès en Espanya que molts dels seus predecessors. I, en un canvi d’orientació notable, pocs escrúpols a l’hora de tractar amb Franco, a qui havia conegut en una visita a Barcelona l’any 1963. Aquest factor va facilitar les vingudes de Kissinger a Espanya i el manteniment d’una política continuada amb el règim.

Durant la Guerra Civil Espanyola Nixon s’havia mostrat favorable al bàndol republicà, i tenia més interès en Espanya que molts dels seus predecessors.

L’agost de 1970 es va renovar l’acord de les bases militars i dos mesos després Nixon i Kissinger van aterrar a Madrid. El conseller, segons va explicar a les seves memòries, considerava que el franquisme era un règim menys repressor que el de qualsevol país comunista i fins i tot que la política del dictador havia posat les bases perquè després es desenvolupessin institucions més liberals al país. En aquella primera reunió a Espanya, però, Kissinger va endormiscar-se, a causa del jet-lag, en la seva reunió amb López Bravo.

En el marc d’un viatge oficial pels Estats Units, Joan Carles va reunir-se, el gener de 1971, amb Nixon a la Casa Blanca. Kissinger va fer-li notar que si en algun moment li podia resultar útil, només calia que li ho digués. Conscient de la pobra salut de Franco, que tenia  aleshores vuitanta anys, hauria volgut que el dictador donés pas al príncep al cim de l’Estat. Amb tot, va veure amb bons ulls el nomenament de Luis Carrero Blanco com a president del govern el juny de 1973, per la seva afinitat amb Joan Carles, encara que l’almirall fos molt crític amb els governs democràtics.

 

Controvertit premi Nobel de la Pau

Allò que va sorprendre els americans va ser el canvi de López Bravo per Laureano López Rodó. El nou ministre d’Exteriors es va descobrir com un dur negociador i poc alineat amb els desigs de l’Administració Nixon. Aquest, immers des de l’estiu en el cas Watergate, va nomenar Kissinger com a secretari d’Estat el setembre de 1973. De ser un desconegut catedràtic de Harvard va passar a ser una figura molt coneguda, sobretot, arran dels Acords de París, per la fi de les hostilitats al Vietnam. Fet que li va valer un controvertit premi Nobel de la Pau.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

L’octubre, a Kissinger li va molestar que Espanya es negués a deixar que els Estats Units utilitzessin les bases durant la guerra del Yom Kippur. Durant la tardor, el nou secretari d’Estat va provar d’aconseguir una pau duradora al Pròxim Orient. En el marc d’aquestes negociacions, la conferència de Nacions Unides que s’havia de celebrar a Ginebra a partir del dia 18 de desembre es va posposar fins al dia 21. Això va fer que Kissinger aprofités el parèntesi sobrevingut per visitar Portugal i Espanya els dies 18 i 19 de desembre.

Segons va explicar a les seves memòries, Kissinger considerava que el franquisme era un règim menys repressor que el de qualsevol país comunista.

A Madrid es va reunir amb López Rodó, Franco, Joan Carles i Carrero Blanco. Quan el matí del dia 20 es va assabentar, trobant-se a París, de l’atemptat d’ETA contra el president del Govern d’Espanya, Kissinger va quedar en xoc. El mateix que els seus agents de seguretat, que van assumir que el dia anterior també el secretari podia haver mort. Passat l’ensurt, aquest els va demanar que s’asseguressin que quan ell volés pels aires «ho fes més de cinc pisos per no deixar el rècord als espanyols».

Així ho va deixar escrit el periodista de l’NBC, Richard Valeriani, que formava part del pool de premsa que acompanyava Kissinger, en els capítols no publicats d’un llibre sobre els seus viatges, Travels with Henry (1979). Aquest material inèdit es guarda entre els documents del secretari a la biblioteca de la Universitat Yale. El text deixa clar el seu desconeixement de l’atemptat. Una mort, la de l’almirall, que no beneficiava en res els Estats Units perquè dificultava la transició pausada que havia previst per a Espanya i només podia generar inestabilitat. Kissinger, a més, va insistir que el vicepresident Gerald Ford assistís al funeral de Carrero Blanco, enfront de l’absència destacada dels caps d’Estat i de Govern europeus.

El gener de 1974, Kissinger es va trobar amb el nou titular d’Exteriors, Pedro Cortina Mauri, a l’aeroport de Barajas aprofitant una escala en el seu viatge a Egipte. Quan      l’abril va tenir lloc la revolució dels clavells, la por que Portugal transités cap a un règim comunista que tragués el país de l’OTAN va augmentar la cautela del secretari envers Espanya. La invasió turca de Xipre i la fi de la dictadura dels coronels a Grècia el juliol, van contribuir, a ulls de Kissinger, a donar valor estratègic a Espanya.

Aquell mes va anar una altra vegada a Madrid per signar la Declaración de Principios Hispano-Norteamiercana, que subratllava la contribució espanyola a la defensa d’Occident, en la mateixa línia de l’OTAN. Per part espanyola ho va fer Joan Carles perquè Franco estava hospitalitzat. Quan l’agost de 1974 Nixon va dimitir, l’ambaixador nord-americà a Espanya, Horacio Rivero, va fer el mateix. Kissinger ho va aprofitar per proposar per al càrrec el secretari d’Estat adjunt per a Assumptes Europeus, Wells Stabler, amb qui havia mantingut una relació tibant.

Kissinger va insistir que el vicepresident Gerald Ford assistís al funeral de Carrero Blanco, enfront de l’absència destacada dels caps d’Estat i Govern europeus.

 

Suport a un Franco moribund

En aquesta nova circumstància Kissinger va convèncer el nou president, Gerald Ford, d’intercedir davant del Consell Atlàntic a Brussel·les per tal que l’OTAN prengués consciència de la importància d’Espanya per a la defensa d’Occident. I de promoure una visita de Ford a Madrid. El secretari era conscient que aquesta seria interpretada com un gest per donar suport a un Franco moribund en un moment en què amplis sectors de la societat espanyola, sobretot els més joves, estaven contra el règim. Però l’interès per les bases es va imposar.

El secretari, a més, continuava convençut —en un càlcul que es demostraria erroni— que els militars actuarien com a element alentidor del trànsit envers la democràcia. En la preparació de la visita, segons el periodista Valeriani, Kissinger va dir «com un guionista del Saturday Night Live de l’NBC» que Franco estaria aleshores «probablement jugant a tennis». Política & prosa dona a conèixer de forma inèdita les impressions del periodista d’aquesta visita de Ford i Kissinger a Madrid els dies 1 i 2 de juny de 1975, recuperades també dels capítols sense publicar del seu llibre.

Segons Valeriani, Stabler va alertar Ford que Franco estava tan feble «que podia només respondre sí o no a qualsevol pregunta —i potser encara». L’ambaixador dubtava de la conveniència de la visita. Quan va conèixer el dictador, segons el periodista, «el president va haver de portar tota la conversa». I va afegir que «gairebé va haver de dur Franco mateix. L’únic signe de vida del moribund Caudillo va ser la paràlisi del seu braç dret i el parpelleig dels seus ulls. Una nota de premsa va dir després que Franco havia respost a la salutació de Ford, però el pool de reporters que estaven davant mateix no van sentir res. Un dels periodistes, Bruce van Voorst del Newsweek va descriure Franco com la “cosa vivent més pròxima a un cadàver” que havia vist.»

Ford i Kissinger es van allotjar a la Moncloa. D’acord amb Valeriani, el Palau només tenia un dormitori gran, i no li va tocar a Kissinger. El secretari es va queixar que la seva habitació era tan petita que «quan em vaig girar, em vaig rascar els genolls». I va dir als funcionaris de l’ambaixada que havia tingut «banys més grans que aquesta habitació». Un dels seus ajudants personals va assenyalar, irònicament, que «si l’haguessin posat en aquella habitació en un dels seus viatges, hauríem trencat relacions».

Com si la mida de l’habitació no fos prou, el seu bany no anava. Kissinger va haver de fer cua per usar-ne un altre. Quan un dels agents de seguretat va sortir-ne, el secretari va exigir que volia el seu arreglat aquella mateixa la nit, i així va ser. De nou van aflorar les diferències amb Stabler. L’ambaixador va haver d’explicar-li que si el seu equip avançat li havia escollit aquella cambra era per la proximitat amb la del president i li va assegurar que la seva gent «no estava fent les coses simplement per fer-li la vida difícil».

 

De conveni a tractat

Passat el tràngol, i a pesar de les desavinences entre administracions i de la força creixent de l’oposició, el secretari va aconseguir renovar l’acord per les bases el setembre d’aquell any. El 20 de novembre de 1975 va morir el dictador. Aquell mateix dia, Kissinger va trucar a Joan Carles i va traslladar a Stabler les instruccions de garantir una evolució gradual i realista a Espanya. El secretari, en aquest marc, va accedir a la petició del rei i de José María de Areilza, nou ministre d’Exteriors del govern de Carlos Arias Navarro —substitut de Carrero Blanco— d’elevar a rang de tractat el conveni de les bases per definir també així l’inici d’una nova etapa.

La lentitud democratitzadora de l’executiu d’Arias no va neguitejar Kissinger. Fins al punt que li va fer saber que si rebia pressions del Departament d’Estat, li ho fes saber i que si eren d’algú altre, simplement les ignorés. El 25 de gener de 1976 el secretari va tornar a Madrid per reunir-se amb Joan Carles I, Areilza i el ministre de Governació, Manuel Fraga. En la visita va ser, de manera lògica, crític amb la participació del PCE en el trànsit a la democràcia. Amb tot, va continuar mostrant el seu suport al rei. I també va veure amb bons ulls el nomenament d’Adolfo Suárez el juliol.

La lentitud democratitzadora de l’executiu d’Arias no va neguitejar Kissinger.

Tal com va deixar dit a les memòries, l’Administració nord-americana va optar per treballar amb el règim per influir en el postfranquisme en comptes d’enfrontar-se a un dictador vell que tenia els dies comptats, i per no posar en risc les bases militars. Anys després, Henry Kissinger, que havia deixat de ser secretari d’Estat a la fi del mandat de Ford l’any 1977, va tornar a Espanya. El juliol de 1982 es va reunir  amb Jordi Pujol al Palau de la Generalitat. Després va presenciar a l’estadi Santiago Bernabéu la victòria italiana davant d’Alemanya a la final del Mundial de futbol. La seva no era una visita de plaer, sinó política per provar d’aconseguir el Mundial de 1986 per als Estats Units, en comptes de Mèxic, com estava previst. No ho va aconseguir, però va tenir la satisfacció de tornar a l’Espanya que, des del maig, ja pertanyia a l’OTAN, tal com ell havia desitjat.