Escriure un breu article sobre l’exili republicà (sigui l’espanyol o el català) és temerari. Ho és per tres raons. La primera és pel seu abast, ja que s’estima que va dels trenta als cinquanta mil exiliats, i que entre aquests, al voltant d’una quarta part eren catalans.
La segona raó és perquè es tracta d’un tema del qual s’ha escrit moltíssim (hi ha milers d’obres que en fan referència, l’evoquen o l’estudien) a la vegada que molts dels mateixos protagonistes han generat literatura sobre la seva experiència. Per això aquí no puc dir res que no s’hagi dit, i em remeto als treballs de la historiadora empordanesomexicana Dolors Pla Brugat (que ens va deixar de forma prematura), qui va fer una recerca quasi definitiva d’aquest exili, tal com ho va demostrar en diversos llibres i com a curadora de l’exposició «El exilio espanyol» que es va dur a terme al Museo de la Ciudad de México fa una dècada.
La tercera raó és per la temeritat, ja que aquest tema, si bé és temporalment distant, molta gent –i jo també– hi té alguna vinculació personal. En el meu cas he de dir que Mèxic va ser un dels primers països que van aparèixer a la meva reduïda geografia de marrec de poble. Feia pocs mesos que s’havia mort el dictador Franco i van aparèixer a Banyoles uns vells amics dels meus avis: els senyors Gussinyer. Arran d’aquest fet els itineraris a peu que feia de la mà de la meva àvia es van ampliar. De cop i volta a les meves previsibles rutiness’hi va sumar la visita a una vella mansió modernista que es deia Casa Montserrat. No va ser fins força anys després que vaig prendre consciència de qui eren i què representaven ni del significat que tenien el rosari de converses i silencis que teixien sense pressa els dos vells republicans que eren el meu avi Pere i el senyor Gussinyer, metge i antic regidor d’ERC de l’Ajuntament durant la Segona República.
A la vegada, també vaig aprendre coses inesperades d’aquella sobrevinguda parella d’ancians. D’una banda, el senyor Gussinyer m’ensenyava paraules de català normatiu que jo no havia sentit mai, ja que a l’escola d’aleshores els mestres parlaven i ensenyaven en castellà. Recordo, per exemple, que vaig sentir per primera vegada la paraula gespa. Gespa era el nom del petit gos d’atura belluguet que els feia companyia, però també era el nom –va dir-me– de l’herba del jardí, que jo sempre havia anomenat céspet. Per a mi era estrany que una persona que venia de tan lluny m’ensenyés paraules «ben dites» de la llengua que jo parlava al carrer i a casa.
És cert que també es van editar llibres en català a França, l’Argentina, Xile, Colòmbia o Veneçuela, però l’epicentre de l’edició en català va ser Mèxic.
Posteriorment, a aquesta anècdota de la infantesa, s’hi ha d’afegir que la meva filla té dos rebesavis i un besavi exiliats que van arribar a Veracruz l’any 1939, dos amb el mític Mexique. Un rebesavi era un metal·lúrgic del Sindicat de la UGT i membre del Partit Comunista, i feia d’estibador al port de Gijón. L’altre rebesavi va ser l’alcalde republicà de Llíria i, per tant, un cop perduda la guerra, també va haver de tocar el dos ràpidament des d’Alacant a Alger i, des d’allí, cap a l’únic lloc on rebien exiliats amb els braços oberts.
Posteriorment, la filla d’aquest valencià es va casar amb el fill de l’estibador, qui va salvaguardar tota la seva vida la caixa de resistència del sindicat tot esperant tornar quan la dictadura feixista s’esfondrés. Com podeu suposar, el rebesavi va morir abans que la dictadura, i no va poder tornar. El seu fill –també exiliat i arribat als 18 anys– no va voler tornar mai a Espanya perquè deia que malgrat la mort del dictador i l’arribada de la democràcia, els qui manaven eren els fills del franquisme i que ell, en aquest país, no s’hi reconeixia.
Barcelona i Ciutat de Mèxic
Aquest text, però, és una excusa per a parlar també de literatura i, en particular de Barcelona com a invitada d’honor de la 39a Fira Internacional del Llibre (la FIL) de Guadalajara, que és la fira del sector més important del món després de la de Frankfurt. Que Barcelona sigui la invitada a la FIL té moltes raons de ser. No ens posarem pas a fer una glossa de la importància de la capital catalana en el món de la literatura, però sí que s’ha d’esmentar que el punt d’inflexió editorial de la ciutat va ser durant la dècada dels 70, quan Carmen Balcells i Carlos Barral van donar corda a tota una troupe d’escriptors llatinoamericans fora de sèrie.
Parlem de Gabriel García Márquez, Álvaro Mutis, José Donoso, Sergio Pitol, Cristina Peri Rossi, Alfredo Bryce Echenique, Carlos Fuentes, Jorge Edwards, Julio Cortázar, Nélida Piñón, Mario Vargas Llosa entre altres. Només cal llegir el llibre de Xavier Ayén titulat Aquellos años del Boom o l’obra de Carme Riera Carmen Balcells, traficante de palabras per adonar-se que Barcelona va ser l’attrezzo d’una tempesta literària que va transformar la novel·la en castellà, el món editorial i, de passada, la relació entre els escriptors, el mercat i la fama. No hi ha dubte que la literatura en llengua castellana té un deute amb Barcelona.
Però parlant de deutes, també la llengua i la literatura catalana (i Barcelona de retruc) tenen un deute –i molt gran– amb l’Amèrica Llatina en general i amb Mèxic en particular. I és que l’exili català (i una part del valencià i del mallorquí), a més de les pèrdues que compartien amb la resta dels exiliats republicans –la llibertat, la democràcia i la llar– s’hi va sumar la persecució de la seva llengua, la cultura i la identitat. És en aquest sentit que des de 1940 fins als anys 70, Mèxic va ser el refugi de les lletres catalanes. És cert que també es van editar llibres en català a França, l’Argentina, Xile, Colòmbia o Veneçuela, però l’epicentre de l’edició en català va ser Mèxic.
Segons diverses fonts, des de l’exili es van editar uns 800 títols, incloent-hi llibres, revistes i opuscles, dels quals quasi la meitat van aparèixer a Mèxic. Realment gràcies a molt d’esforç i a un clima de seguretat personal i llibertat política, en terres mexicanes s’hi van crear editorials i canals de distribució, a la vegada que també s’hi van celebrar tres edicions dels Jocs Florals.
El llegat de la política de l’exili va passar per haver creat múltiples institucions (escoles, liceus, editorials…) a Mèxic on posteriorment les generacions següents en van gaudir.
Va destacar, en aquest sentit, la tasca de persones que tenien experiència editorial prèvia, empenta i amor a la literatura, com van ser Bartomeu Costa-Amic, l’iniciador de Biblioteca Catalana; Avel·lí Artís Gener, Tísner, creador de l’editorial Catalònia; Ramon Fabregat, el fundador de Xaloc i Edicions Catalanes de Mèxic, i Miquel Ferrer, impulsor del Club del Llibre Català. A la vegada, aquestes editorials també van treure revistes com les de Senyera (que es va publicar des de 1947 fins a 1954), La Nostra Revista (1946-1954) o Pont Blau (1946-1957). Aquesta darrera, amb una periodicitat mensual, va ser editada per l’Orfeó Català de Mèxic –el gran espai (que no l’únic) de trobada de la comunitat catalana– sota la direcció de Vicenç Riera Llorca.
Però més enllà d’aquestes revistes de gran format, cal destacar que en van existir d’altres més modestes. Josep M. Murià Rouret, acadèmic i fill de l’escriptor amb el mateix nom, en refereix l’existència d’un centenar, més domèstiques i efímeres. Domèstic, però no efímer, va ser precisament el Butlletí d’Informació dels Països Catalans, impulsat pel Centre Català de Guadalajara i editat per Josep M. Murià (el pare) en aquesta ciutat i que va tenir una vida de quinze anys (1961-1976), i gràcies al qual el català es va mantenir com a llengua membre del PEN Club, malgrat les pressions del règim franquista.
Aquest suport editorial va ser exitós, a la vegada, per la dimensió literària de les noves veus de les lletres catalanes. És a dir, hi va haver un canal, però també un contingut de qualitat. Es pot dir que l’exili va suposar una explosió creativa que es va plasmar en una allau de novel·les i assajos. Sense figures com Pere Calders, Agustí Bartra, Avel·lí Artís-Gener, Anna Murià, Ramon Xirau o Bartomeu Costa-Amic no es pot comprendre la literatura d’avui.
La llibertat i la intensitat creativa del país d’acollida no en van ser alienes. Als temes clàssics del desarrelament, la nostàlgia, la pèrdua i el dolor de la guerra, s’hi va afegir la influència d’una cultura postrevolucionària que apel·lava al mestissatge, la lluita, l’indigenisme, la resistència popular i, com era d’esperar, també molts «ismes» d’avantguarda presents de la mà d’altres diàspores europees, com el surrealisme o l’existencialisme. Llibres com A l’ombra de l’atzavara o Cròniques de la veritat oculta de Pere Calders només s’entenen des de la seva vivència mexicana, igual que la magnífica novel·la paròdica de Paraules d’Opòton el Vell de Tísner o els poemes d’Agustí Bartra.
I la política?
És difícil no parlar de política en aquest article, perquè l’exili republicà va ser una diàspora essencialment de refugiats polítics. Malgrat tot, no sap ningú com posar-s’hi a l’hora de parlar del rol polític dels exiliats vers l’Espanya franquista i, encara pitjor, vers la transició i les primeres passes de la democràcia. Es pot fer esment de l’honorable paper del govern mexicà a l’hora de reconèixer la II República com l’únic règim legítim fins a les eleccions de 1977; de l’encomiable esforç de donar suport al govern republicà i de la Generalitat a l’exili i, fins i tot, de les múltiples picabaralles entre les diverses faccions partidàries i ideològiques de l’exili un cop arribats a port (el de Veracruz, és clar). O també de quimèriques fabulacions per a atemptar contra Franco, com ens explica Jordi Soler a la novel·la Los rojos de ultramar.
Però el gran tema és que l’exili polític va anar defallint mentre anaven passant els anys amb el bagul de tornada a punt. Certament, és molt difícil –per a qualsevol exili– pressionar i fer caure règims instal·lats, encara que tinguis l’aliat més fort del món –mireu, si no, el cas de Cuba. Per això, a l’hora de la veritat, pocs polítics de l’exili mexicà van tenir un paper rellevant a l’Espanya de la Transició i la posterior instauració democràtica. Un dels pocs que hi van figurar va ser Rafael Luis Fernández Álvarez, el primer president de la comunitat autònoma d’Astúries, però poc més.
No n’hi ha dubte: els protagonistes del canvi de règim a Espanya van ser inclements amb l’exili. L’oposició del tardofranquisme, l’obrer, l’eclesiàstic, l’estudiant, el dels partits renascuts (o nous de trinca) van ser –tots ells– producte del mateix règim que combatien, fruit de les seves contradiccions. L’exili i les seves tradicions, ideologies, organitzacions i llinatges es van quedar al lloc on els van acollir. La tradició liberal, la republicana, la socialista, la llibertària, i fins i tot la dels nacionalistes bascos i catalans, i la dels mateixos comunistes es va diluir entre la nostàlgia i la feina quotidiana que, en el cas de Mèxic, es va materialitzar amb militàncies gremials i en la inoculació d’una cultura a vegades exquisida i d’altres, rebel.
El punt d’inflexió editorial de la ciutat va ser durant la dècada dels 70, quan Carmen Balcells i Carlos Barral van donar corda a tota una ‘troupe’ d’escriptors llatinoamericans fora de sèrie.
Si el franquisme s’hagués acabat l’any 1945 possiblement l’oposició democràtica hauria begut de l’experiència republicana, de les seves elits, la seva cultura i les seves xarxes, però no va ser així. Al final, el llegat de la política de l’exili va passar per haver creat múltiples institucions (escoles, liceus, centres de recerca, sindicats, editorials…) a Mèxic on posteriorment les generacions següents en van gaudir.

El president de Mèxic, Lázaro Cárdenas, amb un grup de nens espanyols, orfes de guerra, enviats al país nord-americà a bord del Mexique, el mes de juny de 1937. Arxiu General de la Nació. Mèxic.
Relació tensa
El que exposo no és aliè, penso, a la picabaralla que roman darrerament entre el Regne d’Espanya i l’actual presidenta de la República mexicana, Claudia Sheinbaum, a qui se l’acusa de tenir una actitud «antiespanyola» per haver demanat a la monarquia un acte de desgreuge als pobles originaris pels fets de la conquesta fa més de cinc-cents anys. La veritat és que, com va comentar Pere Rusiñol en un article, Sheinbaum és possiblement la cap d’estat mexicana que ha tingut més vincles amb Espanya, això sí: amb l’Espanya republicana. Sheinbaum va anar a l’escola Bartolomé Cossío, fundada per mestres republicans, i el seu primer marit, amb qui va compartir militància universitària a la UNAM, era també fill de famílies republicanes exiliades d’origen basc i català.
Què vull dir amb això? Que, en el fons, la tensa relació entre els dos caps d’Estat no és només la qüestió simbòlica del perdó, acte que han fet (el de demanar perdó) institucions tan rellevants com el president de la República Francesa, el papa de Roma, la Cancelleria alemanya o el rei Felip de Bèlgica. No vull pas dir que la tensió entre el rei Felip VI i la presidenta mexicana sigui un capítol més del llegat de la Guerra Civil espanyola, però alguna cosa hi ha.






























































































