Simon Kuper va acabar el seu llibre sobre el Barça (el millor que s’ha escrit sobre el club, llàstima de la traducció) amb l’elecció de Joan Laporta per segona vegada com a president. Mentre no s’hi posi Kuper de nou, la continuació de la història l’haurem d’escriure els altres. L’estratègia laportiana de recuperació esportiva i financera del club es pot caracteritzar pel concepte de «Gambling for resurrection», o apostar-ho tot (en una decisió que seria irracional en qualsevol altre context) a la resurrecció esportiva, deixant per a més endavant el sanejament financer de l’entitat, d’acord amb una reflexió que va fer l’economista Xavier Vives en un article a La Vanguardia.
L’aposta (premiada aquest any amb la reelecció) de moment no li ha sortit malament, gràcies a la fertilitat permanent de la Masia i al fitxatge de Hansi Flick, un dels pocs entrenadors en el món del futbol que marca la diferència i que, a més a més, té bona imatge. Flick ha suposat deixar de mirar al passat gloriós del club (Koeman, Xavi) i mirar cap al futur i de nou cap al talent estranger (en aquest cas, un pool notable d’entrenadors alemanys que ha introduït innovacions els darrers anys, igual que els entrenadors holandesos van introduir innovacions en els anys 60 i 70), talent que sovint ha donat bons resultats a l’entitat quan s’ha combinat bé amb talent local.
L’entrenador actual del Barça és probablement el primer tècnic que fa un ús estratègic de la tecnologia del VAR, recorrent sistemàticament a la tàctica del fora de joc, malgrat les crítiques puntuals que rep per practicar un estil suposadament massa arriscat (crítiques que, com a bon líder que creu en el que fa, no sembla que li facin cap efecte).
Una de les paradoxes del món del futbol és que les limitacions financeres del Barça, que li han impedit, d’acord amb la reglamentació vigent, anar al mercat de fitxatges amb normalitat, ha servit de «camisa de força» o mecanisme de compromís (lligat al pal major, mentre sent el cant de les sirenes), per obligar-lo a mirar cap a la Masia, i treure el màxim partit d’uns actius que quan es pot anar amb normalitat al mercat de fitxatges, potser són l’últim que es mira (però que tenen una qualitat indubtable, per raons que van molt més enllà de Joan Laporta). Una altra cosa és que tot això serveixi per guanyar la Champions League. De moment no, però, almenys, l’equip ha deixat de fer el ridícul a Europa.
PUBLICITAT
El dubte raonable és si la recuperació esportiva precedirà i permetrà la recuperació financera de l’entitat, en un context caracteritzat per la globalització del capital, també en el món de l’esport. Primer es va globalitzar el factor treball, amb la sentència Bosman dels anys 90, i la globalització de la propietat dels clubs ha vingut després, amb més lentitud, però amb un impacte notable en l’èxit de clubs com el Manchester City o el PSG. Clubs propietat total o parcial dels socis, com el Barça, el Real Madrid o els clubs alemanys, conviuen i competeixen amb clubs amb butxaques pràcticament sense fons, o amb possibilitats d’aixecar fons de fortunes de qualsevol part del món.
Illes de poder no lucratiu
El futbol reflecteix l’economia i la geopolítica global i, per tant, en la mesura que és l’esport més exitós i globalitzat, es veu afectat per la combinació de la interconnexió de les relacions econòmiques, la fragmentació política i, al mateix, temps la globalització de la governança privada del futbol. Aquesta governança privada (amb la FIFA al capdamunt) té paral·lels amb la governança dels clubs propietat dels socis: són illes de poder jurídicament no lucratiu, contractant amb sectors il·limitadament lucratius.
El dubte raonable és si la recuperació esportiva precedirà i permetrà la recuperació financera de l’entitat, en un context caracteritzat per la globalització del capital.
En el cas de la FIFA, és l’estructura que governa l’esport més exitós, unificat i globalitzat, repartint de forma clientelar els beneficis d’un sistema en el qual els costos sovint són carregats als contribuents dels països que organitzen grans campionats com els mundials de futbol. Clubs com el Barça, en aquest sistema globalitzat en què l’objectiu del club no és maximitzar beneficis, sinó maximitzar títols, han de recórrer al deute bancari, o a vendre ingressos a entitats no sempre transparents que acabaran tenint poder en les decisions a mitjà i llarg termini.
En aquest sentit, el «gambling for resurrection» del Barça ha anat acompanyat d’un relaxament de les normes de governança de l’entitat, que potser no es donarien, per exemple, en una societat que cotitzés a borsa (model que no només té avantatges, sinó que també té inconvenients per als clubs esportius). De totes maneres, aquesta relaxació de la governança no necessàriament ha d’anar acompanyada d’una falta d’èxit en l’objectiu principal del club (l’èxit esportiu), perquè l’èxit no sempre va acompanyat de la puresa gestora en la nostra societat.
Encara que el Barça sigui legalment una entitat no lucrativa, els seus directius (que no cobren un salari pel temps que dediquen a l’entitat) i persones que s’hi relacionen, tenen tota mena d’oportunitats per arribar a acords més o menys transparents amb entitats lucratives, com intermediaris, proveïdors, patrocinadors, mitjans de comunicació, etc.
Tots aquests potencials «contractistes» es mouen, en el món del futbol, en una indústria caracteritzada per la globalització econòmica i la fragmentació política, i, per tant, pel campi qui pugui. Al llarg de la història, hi ha nombrosos exemples d’entitats públiques, privades i intermèdies que han presentat problemes greus de governança (i en casos extrems, de corrupció) i que han tingut un èxit enorme en els seus objectius. De vegades l’èxit atrau el vici.
Les relacions entre dirigents esportius i agents de futbolistes fan que el control i la propietat en el model de club propietat dels socis no sempre estiguin ben alineats. Igual que els grans bancs són too big to fail (massa grans per fer fallida), els grans clubs esportius són too important to fail (massa importants per fer fallida), i per tant hi ha la noció implícita que els problemes financers de les entitats es poden mantenir de forma perllongada en el temps, sota el supòsit que el soci, o en última instància el contribuent (però no els gestors o directius), n’acabarà pagant les conseqüències.
Nous formats competitius
En els propers anys, seguirà havent-hi canvis en el món del futbol. Els temors sobre la seva potencial caiguda de popularitat davant de la competència per l’atenció de les generacions més joves, s’han demostrat fins ara infundats. En realitat, la indústria del futbol se segueix expandint, i els formats competitius aniran responent a l’existència d’una demanda enorme i que encara pot créixer especialment en regions del món on el futbol encara és minoritari. Per això proliferen nous formats competitius o s’allarguen els actuals amb mundials de clubs, mundials de 48 seleccions o Supercopes amb 4 equips.
PUBLICITAT
La fracassada Superlliga europea liderada per Florentino Pérez amb el suport del Barça en bona part del seu recorregut, era un intent per part dels clubs europeus d’apropiar-se d’una part més gran que l’actual dels potencials guanys d’aquest mercat creixent. Però de moment, les grans federacions internacionals (la UEFA i la FIFA) estan guanyant la batalla. La Superlliga va fracassar en intentar donar resposta a una pregunta que, no obstant, era adequada: el domini de les competicions de clubs per part d’un sistema balcanitzat de lligues nacionals és eficient? La resposta immediata és que no, però és un sistema molt resistent i la construcció d’una alternativa s’ha de fer amb una enginyeria, uns equilibris i una narrativa que no estan a l’abast d’operadors del segle passat com el Sr. Pérez. Però un sistema que doni més pes (i no només entre setmana) als enfrontaments entre els grans clubs europeus podria recollir molts diners que ara estan a sobre de la taula (amb la tecnologia i la demanda existents) i que no captura ningú.
Estalviar-nos el ridícul
En definitiva, el Barça s’anirà situant millor o pitjor, en aquest món d’interessos i sentiments que és el futbol, en un context de canvis tecnològics i geopolítics que afecten tots els sectors econòmics i institucionals. Tot i que no hem d’esperar cap correlació positiva entre èxit esportiu, o eventualment econòmic, i bona governança, sí que almenys seria d’esperar, per part d’aquelles institucions socials preocupades pel futur democràtic de la humanitat (governs, mitjans de comunicació), més pressió perquè el futbol en conjunt no es posi en mans d’interessos autocràtics.
Ha estat lamentable en aquest sentit que la FIFA, que sempre que ha pogut ha fet servir el seu poder per imposar-se per sobre de la sobirania de governs democràtics, hagi sucumbit als cants de sirena de Trump, i fins i tot s’erigís en substituta de la institució que atorga els Premis Nobel de la Pau. Com a afeccionats a l’esport més excitant, sabem que ens haurem d’empassar molts gripaus, però si ens poguéssim estalviar el ridícul, millor.
