El 1976 es va estrenar El desencanto, dirigida per Jaime Chávarri, una de les pel·lícules icòniques de la Transició espanyola. S’hi intentava seguir l’empremta de quatre personatges reals, la vídua i els tres fills de Leopoldo Panero, un dels poetes oficials del franquisme. Filmat en blanc i negre, centrat en unes quantes converses posades en escena amb distància irònica, el documental era alguna cosa més que una crònica familiar. Chávarri ens deixava veure les ruïnes d’una època, el que quedava del règim, i intentava posar-ho en paral·lel amb el futur del país, encarnat en aquells tres joves extremament cultes i refinats, intel·ligents i d’idees progressistes, cadascun a la seva manera.

Tanmateix, el panorama resultant era desolador. Tancats en l’opressiva casa familiar, metàfora evident d’uns temps foscos, aquells supervivents eren com espectres, deixaven entreveure que després de la mort del dictador no hi podia haver res, només boira i confusió; aquesta era l’enormitat monstruosa del seu llegat. El temps s’havia aturat i ningú no podia fugir d’aquell malson, que en el fons no s’acabaria mai. A partir de llavors, la paraula desencanto va passar a formar part del lèxic popular, a caracteritzar la Transició com un període de duel i desil·lusió col·lectiva. No passaria res del que havíem imaginat en vida de Franco. Tot estava lligat i ben lligat.

Aquesta visió pessimista del postfranquisme va inundar el cinema de l’època, ple de ficcions repletes, al seu torn, de somnis, d’evocacions de la memòria, de personatges tancats en un món d’il·lusió i fantasia, a mig camí entre l’imaginari delirant de la dictadura i l’estupor que havien portat els nous temps.

A Furtivos (1975), de José Luis Borau, Espanya era un bosc tenebrós en què tenien lloc els crims més horribles. A Sonámbulos (1978), de Manuel Gutiérrez Aragón, una jove viu captiva en un conte de fades macabre fins al punt que acaba perdent la raó. A Los restos del naufragio (1978), de Ricardo Franco, un noi es tanca en un asil d’ancians, després de trencar amb la seva parella, i s’endinsa en un estrany univers imaginari del qual ja no podrà sortir. A Elisa, vida mía (1977), de Carlos Saura, un pare i la seva filla es reclouen en una casa de camp presoners inevitablement dels seus dimonis familiars…

No en va, a més, aquell període va ser una de les èpoques daurades del documental en el cinema espanyol. Al film esmentat de Chávarri caldria afegir-hi La vieja memoria (1976), de Jaime Camino, on alguns protagonistes de la Guerra Civil compareixen com fantasmes d’una altra època als quals ja no escolta ningú. O Queridísimos verdugos (1977), de Basilio Martín Patino, on la fascinació per la mort violenta és descrita com una obsessió de la cultura espanyola. O El asesino de Pedralbes (1977), de Gonzalo Herralde, retrat d’un psicòpata vist com a producte inevitable d’un temps de misèria…

PUBLICITAT
CaixaForum + La plataforma gratuita de cultura y ciencia. Búscate una excusa.

 

La decadència

En els 80, el cinema espanyol va prendre altres camins, i el documental va abandonar progressivament l’escena, tret d’algun supervivent il·lustre. El 1983, Cecilia i Juan José Bartolomé van filmar les dues parts de Después de…, on passaven revista als anys transcorreguts des de la mort de Franco des d’una perspectiva ja més aviat elegíaca. I després, la decadència. La nova llei de cinema, promulgada el 1984 per obra de Pilar Miró, incentivava les produccions de prestigi, les adaptacions literàries i les pel·lícules històriques, però es va oblidar del cinema com a testimoni de la realitat, com a recol·lector de les petjades que va deixant el temps.

López Carrasco ofereix un assoliment de primer ordre, obstinat a demostrar que l’herència de la Transició continua viva.

Progressivament, els mateixos cineastes que havien contribuït a donar forma al cinema de la Transició, imperfecte i convuls, però sempre ric en matisos, van posar en marxa una empresa impossible, que encara passa factura a la cinematografia nacional: fabricar pel·lícules capaces de competir en el nou mercat global, encara que pel camí es perdés qualsevol senyal d’identitat. I va resultar evident, aleshores, que en aquest sac ja no hi cabien experiments com El desencanto o El asesino de Pedralbes. I va quedar clar que al cinema espanyol li costaria molt de temps sortir d’aquell parany en què encara s’agita buscant una sortida. I l’Acadèmia del Cinema Espanyol i els Premis Goya hi van fer la resta.

No obstant això, en el canvi de segle, van començar a sorgir noves generacions de cineastes que van intentar canviar les coses, tornar a un cinema més barat i menys ostentós, pel·lícules de guerrilla que tornessin a mirar enrere, a enfrontar-se amb la realitat i a posar en dubte estereotips i idees rebudes. Un altre dia parlarem d’aquesta «nova onada» en conjunt, perquè avui en tinc prou i de sobres referint-me a Luis López Carrasco, un dels seus representants més insignes i espavilats, i a El año del descubrimiento, el seu segon llargmetratge, segurament un dels esdeveniments de l’any que tot just ha acabat en l’àmbit del cinema espanyol.

A El futuro (2013), la seva primera pel·lícula en solitari, López Carrasco ja deixava clar el seu interès per la història recent d’Espanya, sobretot per la manera com justament la Transició havia anat deixant pas a poc a poc a un país sens dubte més modern i respectat, però també a un estat de coses que no va saber mai esborrar del tot les petjades de l’herència franquista, com ho havien pronosticat aquelles pel·lícules dels 70. El futuro descrivia el final d’una «festa», metàfora de la victòria del PSOE en les eleccions del 1982, després de la qual vindrien moltes contrarietats i, de nou, desencisos, com si aquest fos el destí del país.

El año del descubrimiento, tal com ho indica el títol, se situa temps després, el 1992, i assumeix ja una forma del tot documental o, si més no, això és el que sembla al principi. Es tracta de tornar a una imatge que sempre ha fascinat el murcià López Carrasco, la del Parlament de Cartagena en flames després dels disturbis ocasionats per les manifestacions en què van participar centenars de treballadors afectats per una violenta reconversió industrial. Era l’any dels Jocs Olímpics de Barcelona i l’Expo de Sevilla, amb el país sencer lliurat a una eufòria que no semblava tenir límits.

En el canvi de segle van començar a sorgir nous cineastes que intentaven tornar a un cinema més barat i menys ostentós.

Però també eren els temps en què Europa exigia a Espanya que s’adaptés als seus estàndards polítics i econòmics, cosa que va provocar una crisi laboral sense precedents traduïda en acomiadaments en massa i una gran conflictivitat social. Què ocultaven aquells anys que encara avui alguns recorden amb nostàlgia? No es tractava, precisament, del pròleg oblidat de les nostres crisis actuals, aquestes amb les quals ha crescut i encara conviu la generació de López Carrasco, nascut el 1981, i fins i tot les posteriors?

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

 

Fantasmes del passat

El año del descubrimiento no té miraments en la seva anàlisi política: aquella falsa lluentor amagava ja la llavor de la devastació posterior. I ho duu a terme mitjançant una estratègia clarament hereva dels documentals de la Transició, basada en l’evocació del passat a través del relat oral. Un grup de parroquians es reuneixen en un bar i comencen a parlar del que va passar en aquell moment, del que va significar i del que significa ara. Mentrestant, la càmera de López Carrasco s’hi acosta, divideix la pantalla en dos per afavorir l’enfrontament dialèctic, però també amb l’objectiu de trobar el llenguatge cinematogràfic idoni per a les finalitats que persegueix, i crea una estructura narrativa extremament dinàmica, una trama apassionant que durant tres hores i mitja desplega arguments i contraarguments, viatja a aquells anys per explicar-los.

El resultat és gairebé una pel·lícula de terror en la qual els fantasmes del passat tornen per dir-nos que encara no poden descansar en pau. Però sobretot és un assoliment cinematogràfic de primer ordre, obstinat a demostrar que l’herència de la Transició continua viva, que les noves generacions del cinema espanyol encara poden aprendre molt d’aquell llegat.