El 1976 es va estrenar El desencanto, dirigida per Jaime Chávarri, una de les pel·lícules icòniques de la Transició espanyola. S’hi intentava seguir l’empremta de quatre personatges reals, la vídua i els tres fills de Leopoldo Panero, un dels poetes oficials del franquisme. Filmat en blanc i negre, centrat en unes quantes converses posades en escena amb distància irònica, el documental era alguna cosa més que una crònica familiar. Chávarri ens deixava veure les ruïnes d’una època, el que quedava del règim, i intentava posar-ho en paral·lel amb el futur del país, encarnat en aquells tres joves extremament cultes i refinats, intel·ligents i d’idees progressistes, cadascun a la seva manera.

Tanmateix, el panorama resultant era desolador. Tancats en l’opressiva casa familiar, metàfora evident d’uns temps foscos, aquells supervivents eren com espectres, deixaven entreveure que després de la mort del dictador no hi podia haver res, només boira i confusió; aquesta era l’enormitat monstruosa del seu llegat. El temps s’havia aturat i ningú no podia fugir d’aquell malson, que en el fons no s’acabaria mai. A partir de llavors, la paraula desencanto va passar a formar part del lèxic popular, a caracteritzar la Transició com un període de duel i desil·lusió col·lectiva. No passaria res del que havíem imaginat en vida de Franco. Tot estava lligat i ben lligat.

Aquesta visió pessimista del postfranquisme va inundar el cinema de l’època, ple de ficcions repletes, al seu torn, de somnis, d’evocacions de la memòria, de personatges tancats en un món d’il·lusió i fantasia, a mig camí entre l’imaginari delirant de la dictadura i l’estupor que havien portat els nous temps.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.