El Teatro Real ha començat temporada fora de la seva seu, als Teatros del Canal, i ho ha fet apostant per una òpera del segle XX, Orphée de Philip Glass, i per un equip jove dirigit musicalment per Jordi Francés i escènicament per Rafael R. Villalobos que també firma el vestuari. La proposta molt ben elaborada va merèixer els aplaudiments del públic. Haver-la programat també mereix una ovació per tractar-se de l’estrena a Espanya d’aquesta òpera del minimalista nord-americà basada en una de les tres pel·lícules que Jean Cocteau va dedicar al mite d’Orfeu.

L’intel·lectual francès va revisitar la faula clàssica per al teatre el 1926. El 1950 en va fer una pel·lícula protagonitzada per Jean Marais en el paper d’Orphée i Maria Casares en el de La Princesa que no és altra que la mort. A Cocteau li interessava el caràcter artístic del personatge mitològic el qual podia amansir les feres amb la seva música i va convertir aquesta figura en un poeta i tota l’obra, en un estudi sobre la mort de l’artista i la de la seva creació.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

Philip Glass en va fer una òpera el 1991, estrenada dos anys més tard a Nova York, reproduint de manera gairebé exacta els diàlegs de la pel·lícula, amb la seva música minimalista, la qual en aquest cas té moments, sobretot en començar, molt melòdics i també una picada d’ullet a l’Orphée ed Euridice del compositor del primer classicisme, Christoph Willibald Gluck. Aquesta obra de Glass no té la potència d’altres òperes seves com Einstein on the beach o Akhnaten, però això no vol dir que sigui una obra menor dins del seu catàleg operístic.

 

Edward Nelson (Orphée) i María Rey-Joly (La princesa), en una escena d''Orphée', de Philip Glass.

Edward Nelson (Orphée) i María Rey-Joly (La princesa), en una escena d”Orphée’, de Philip Glass.

 

Villalobos ha volgut prescindir de l’ambientació realista de la pel·lícula situada en els anys de la seva realització tot i no estar localitzada en cap lloc concret. Amb l’escenografia d’Emanuele Sinisi, el director d’escena presenta un Orphée, molt abstracte, en un escenari despullat excepte per un panell amb pantalles que mostren imatges aleatòries. Realitat i somni no es distingeixen. Són la música, el text i els moviments molt estudiats dels personatges els que expliquen el mite d’Orfeu passat pel cap de Cocteau. A diferència del seu muntatge de Tosca que arribarà al Liceu el mes de gener en què Villalobos presenta diverses lectures, aquest Orphée, amb la seva sobrietat molt eficaç s’apropa més al Winterreise que va muntar per a Xavier Sabata.

Glass va escriure una partitura no gens fàcil per a les veus, en particular la de La princesa (la mort) que s’ha de moure gairebé sempre en les notes més agudes. La soprano Maria Rey-Joly va superar la prova amb escreix. Qui també va sobresortir va ser el tenor Mikeldi Atxalandabaso en el paper d’Heurtebise, l’enigmàtic xofer de la princesa. La resta del repartiment amb Sylvia Schwartz (Eurídice), Karina Demurova (Aglaonice) i Pablo García-López (Cégeste) entre altres, va ser molt homogeni.

Jordi Francés dirigia l’ensemble de cambra de l’Orquestra titular del Teatro Real format per trenta-un músics. Molt implicat en la creació contemporània, el director va entrar al món de l’òpera gràcies al mestre Josep Pons de qui ha estat assistent al Liceu. El minimalisme de Glass amb la repetició de les cèl·lules musicals i les seves petites variacions, a vegades gairebé imperceptibles, reclamen del director una atenció que Francés, avesat al repertori contemporani, va transmetre amb gran transparència a instrumentistes i cantants.

 


Òpera vista el 24 de setembre.